Dol per suïcidi: el dolor que ningú explica

Hi ha coses que no surten en els llibres de psicologia del dol, o que almenys no surten amb la cruesa amb la qual les viuen les persones que arriben a la meva consulta. Una d'elles és el dol per suïcidi. El dol per la pèrdua d'una persona que ha triat acabar amb la seva vida. Una frase que ja de per si és difícil d'escriure, perquè condensa una realitat enormement complexa en unes poques paraules.

Si estàs llegint això, és probable que hagis perdut algú estimat per suïcidi, o que acompanyis algú que ho ha viscut. Vull que sàpigues que el que sents —sigui el que sigui— és vàlid. I que no estàs sol, tot i que ara mateix potser ho sembli.

Per què el dol per suïcidi és diferent

Tots els dols són únics. No existeix una jerarquia del sofriment, ni una forma correcta de plorar algú. Però el dol per suïcidi té unes característiques que el diferencien d'altres tipus de pèrdua, i que fan que les persones que el viuen sovint se sentin incompreses fins i tot per aquelles que intenten consolar-les.

En primer lloc, hi ha la component traumàtica. Moltes persones no han rebut la notícia de manera gradual, sinó de cop: una trucada, una descoberta, un missatge. Quan la mort arriba de manera sobtada i violenta —o simplement inesperada—, el sistema nerviós no té temps de preparar-se. El dol i el trauma es barregen, i això complica el procés de manera significativa.

En segon lloc, a diferència d'una malaltia o d'un accident, el suïcidi implica una decisió. I aquesta paraula, "decisió", és la que desencadena la tempesta interior de culpa, ira i confusió que viuen els supervivents. Dic "supervivents" en el sentit que fa servir la literatura especialitzada: les persones que han perdut algú per suïcidi i que ara han de continuar vivint amb aquest buit.

En tercer lloc, hi ha l'estigma. El suïcidi continua sent un tema tabú en moltes famílies i comunitats. Això fa que moltes persones no puguin parlar obertament de com ha mort el seu familiar, que hagin d'inventar eufemismes, que sentin que han de protegir algú —la memòria de qui ha mort, la família, les aparences— mentre per dintre estan trencades.

El resultat d'aquest cúmul de factors és un dol que sovint es porta molt sol. I portar el dol sol és una de les coses que més en dificulta la integració.

La barreja d'emocions que ningú t'explica

Quan acompanyo persones en dol per suïcidi, sovint observo que una de les coses que més les desborda no és una emoció concreta, sinó la coexistència d'emocions aparentment contradictòries. Amor i ira. Tristesa i alleujament. Enyorança i desconcert. Compassió i ràbia. Culpa i comprensió.

Aquesta barreja és completament normal, tot i que des de dins sembli que alguna cosa va malament. Les emocions no segueixen lògiques racionals, i el dol —especialment el dol traumàtic— no és lineal. No es passa per etapes ordenades cap a una acceptació final. És un procés que va i ve, que té dies millors i pitjors, que de vegades sembla que avança i de cop torna a empenyer amb tota la seva força.

Algunes de les emocions més freqüents que sento en consulta en aquest tipus de dol:

• Culpa: "Hauria pogut fer alguna cosa." "Per què no vaig veure els senyals?" "Per què no vaig cridar més sovint?" La culpa és gairebé universal en el dol per suïcidi, i és una de les emocions que més sofriment afegeix al procés.
• Ira: Contra la persona que s'ha mort, per haver-se'n anat. Contra els metges o professionals que no la van detectar. Contra un mateix. Contra un sistema que no ha sabut contenir. Contra el món en general. La ira en el dol per suïcidi és molt legítima i molt poc autoritzada socialment.
• Vergonya: El pes de l'estigma. La por al judici dels altres. La sensació que la mort del teu familiar "diu alguna cosa" sobre la teva família. La vergonya és una emoció que s'amaga, i per això és especialment perillosa: quan no es pot expressar, corroïa per dins.
• Desconcert: La pregunta "per què?" que queda sense resposta. La sensació d'haver perdut el sòl sota els peus. De no entendre com algú a qui estimaves podia estar tant de mal i tu no ho sabies, o no ho podies imaginar.
• Alleujament: Sí, de vegades hi ha alleujament, i això genera molta culpa addicional. Especialment quan la persona que ha mort portava molt de temps patint, o quan la convivència havia estat molt difícil. L'alleujament no significa que no estimessis la persona: significa que el sofriment —el seu i el teu— havia estat molt gran.

La pregunta "per què?" i la resposta honesta

Gairebé tothom que perd algú per suïcidi fa, en algun moment, la pregunta "per què ho va fer?". És una pregunta humana, legítima i comprensible. I vull ser honest sobre la resposta: en molts casos, mai no hi haurà una resposta completa i satisfactòria.

El suïcidi és el resultat d'un sofriment intern molt profund, d'un estat mental alterat —sovint associat a una malaltia no tractada o insuficientment tractada, com la depressió, el trastorn bipolar o l'esquizofrènia— i d'un moment en el qual la persona no veu cap altra sortida. Però els factors que porten a aquest punt rarament s'expliquen amb una sola causa. Sovint és una confluència de vulnerabilitat biològica, experiències de vida, factors situacionals i, en el moment crític, un accés a l'acció.

Una de les feines del procés terapèutic no és trobar la resposta definitiva al "per què?" —perquè potser no existeix—, sinó aprendre a conviure amb la incertesa. A integrar la pèrdua sense necessitar explicar-la del tot. Això no vol dir renunciar a entendre: vol dir que l'absència de resposta no ha d'impedir que el dol avanci.

"Podia haver fet alguna cosa?" — La resposta honesta

Aquesta pregunta és la que més sofriment carrega. I me la fan gairebé totes les persones que acompanyo en dol per suïcidi: pares, mares, parelles, fills, amics íntims. Tots es pregunten si haurien pogut evitar-ho.

Vull ser honest, perquè crec que la veritat —tot i ser dolorosa— és més respectuosa que les respostes fàcils. La resposta és: en la majoria de casos, no. No perquè no t'importés, no perquè no estimessis prou, no perquè hagis fallat com a persona. Sinó perquè el suïcidi és el resultat d'una crisi interna que molt sovint no és detectable des de fora, especialment quan la persona que pateix amaga el seu dolor per no preocupar els altres —cosa que fan moltes persones que acaben suïcidant-se.

Hi pot haver casos en els quals hi hagués senyals que no es van veure, o en els quals una intervenció diferent hauria pogut canviar el desenllaç. Treballar sobre aquests casos específics, amb tots els matisos que mereixen, és part de la feina terapèutica. Però el punt de partida ha de ser clar: la responsabilitat del suïcidi recau sobre la malaltia i el sofriment de la persona, no sobre l'amor dels qui l'envoltaven.

L'estigma social: el silenci que fa mal

Una cosa que m'ha sorprès —i continua sorprenent-me— és la quantitat de famílies que, molts anys després d'una mort per suïcidi, encara no han pogut parlar-ne obertament. Que han mantingut una versió oficial diferent —"va tenir un accident", "va ser el cor"— per protegir algú o per evitar el judici dels altres.

L'estigma del suïcidi és real i persisteix. La mort per suïcidi continua associant-se en l'imaginari col·lectiu a debilitat, a bogeria, a fracàs familiar. Res d'això és cert, però el pes d'aquest imaginari és suficientment fort com per fer callar les famílies que han viscut una pèrdua d'aquest tipus.

El problema del silenci és que aïlla. Quan no pots parlar obertament de com ha mort la persona que estimes, no pots rebre suport genuí. Els altres no saben què et passa de debò. I et quedes sol amb un dolor que necessita ser compartit per poder ser processat.

No tinc una recepta màgica per trencar l'estigma. Però sí que he vist, moltes vegades, com el simple fet de poder dir la veritat —primer en la intimitat de la consulta, i de mica en mica amb les persones de confiança— alleugereix una càrrega que semblava inamovible.

Quan cadascú porta el dol sol: les famílies davant el suïcidi

Una de les realitats que observo amb més freqüència en el dol per suïcidi és el que podria anomenar la "balcanització del dol". Cada persona de la família —o del cercle proper— porta el seu propi dol, sovint sense poder compartir-lo amb els altres.

La mare es pregunta si va fallar com a mare. El pare s'ha tancat en ell mateix i no parla. Els germans es culpen mútuament d'haver perdut el fil. La parella oscil·la entre la culpa, l'ira i el buit. Els amics no saben si trucar o no trucar. I tots, al mateix temps, intenten protegir els altres de la seva pròpia càrrega.

El resultat és que cadascú plora sol, i que la família —que seria el lloc natural de suport mutu— es converteix en un conjunt de persones que comparteixen un sostre però no el dolor. Això és molt freqüent, i és molt comprensible. El dol per suïcidi activa mecanismes de defensa molt intensos, i exposar-se als altres en un moment de tanta vulnerabilitat fa molt de por.

En alguns casos, la teràpia familiar o les sessions conjuntes poden ser un espai per trencar aquest aïllament. Però fins i tot quan es fa de manera individual, part de la feina és aprendre a comunicar el dolor als altres de manera que es pugui rebre i donar suport de veritat.

Grups de suport per a supervivents de suïcidi

Una de les coses que recomano gairebé sempre en el dol per suïcidi és buscar el contacte amb altres persones que han viscut el mateix. No perquè un grup substitueixi la teràpia individual —no ho fa—, sinó perquè ofereix alguna cosa que cap professional pot donar: la comprensió de qui ho ha viscut en pròpia pell.

En un grup de supervivents de suïcidi, per primera vegada moltes persones senten que no han d'explicar, no han de justificar, no han de tenir por del judici. Tothom allà sap el que és. I aquest sentiment de no estar sol és, en si mateix, molt terapèutic.

A Catalunya i a l'Estat hi ha diverses opcions:

• ALLES (Associació de Supervivents de Suïcidi): ofereix grups de suport específics per a persones que han perdut algú per suïcidi. Funcionen a diverses ciutats catalanes i també en format online.
• Fundación Después del Suicidio (DSAS): referent a nivell estatal, amb grups de suport presencials i recursos en línia.
• Teléfono de la Esperanza (717 003 717): per moments de crisi, disponible les 24 hores.
• Grups hospitalaris: alguns hospitals i centres de salut mental ofereixen grups de dol per suïcidi com a part dels seus programes d'atenció als familiars.

El tractament psicològic: teràpia especialitzada en dol traumàtic

El dol per suïcidi requereix una atenció psicològica específica. No és simplement "teràpia de dol" general, perquè té elements que van més enllà de la pèrdua: la culpa irracional però molt real, el trauma, l'estigma, la ira, les preguntes sense resposta. Tot això necessita ser abordat de manera especialitzada.

A la meva consulta treballo el dol per suïcidi amb un enfocament integrador que combina elements de la teràpia cognitivo-conductual, del treball sobre el trauma —incloses tècniques com l'EMDR quan hi ha una component traumàtica significativa— i del model de dol complicat. El procés sol tenir les fases següents:

• Estabilització: quan el dol és molt recent o hi ha una component traumàtica intensa, el primer objectiu és ajudar la persona a regular les emocions i a poder funcionar mínimament en el dia a dia. No es pot fer un treball profund de processament quan es viu en crisi permanent.
• Processament de la pèrdua i el trauma: treballem les emocions —culpa, ira, vergonya, tristesa— de manera gradual i segura. Revisem els records difícils, les últimes converses, els "i si...?" que el pacient rumia. No per eliminar-los, sinó per integrar-los d'una manera diferent.
• Reestructuració cognitiva: la culpa en el dol per suïcidi és sovint distorsionada —la persona es fa responsable de quelcom que estava fora del seu control—. Treballem per avaluar les situacions de manera més realista i compassiva.
• Integració i reconstrucció: el dol no s'acaba. Però arriba un moment en el qual la pèrdua deixa d'ocupar tot l'espai i la persona pot tornar a construir una vida amb sentit, sense oblidar i sense que la pèrdua ho paralitzi tot.

Atenc presencialment a Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) i a La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), i en format online per a persones de tot Catalunya i de l'Estat. La primera visita és sense cap mena de compromís, i el preu de la sessió és de 60€. Més de 125 pacients m'han valorat amb 5 estrelles a Doctoralia (veure les ressenyes).

Una paraula per a qui acompanya algú en dol per suïcidi

Si ets tu qui acompanya algú que ha perdut un ésser estimat per suïcidi, vull dir-te dues coses. Primera: no has de tenir les paraules perfectes. De fet, sovint les millors paraules no existeixen. El que compta és la presència, l'escolta sense judici i la constància en el temps —perquè el dol per suïcidi no s'acaba en dos mesos, i les persones que el viuen necessiten suport durant molt de temps, no sols en les setmanes immediatament posteriors.

Segona: tingues cura de tu. Acompanyar algú en un dol com aquest és una experiència que pot afectar profundament. Si sents que la situació t'excedeix, buscar tu també suport professional no és una debilitat: és una de les coses més sensates que pots fer.