La mort d'un pare o una mare: per què és tan devastadora i com transitar-la

Hi ha una frase que escolto sovint a la consulta, poc temps després que algú hagi perdut el pare o la mare: "Sabia que passaria. Sabia que era gran, que estava malalt. Però ningú et prepara per a com et sents." I és veritat. Pocs dolors arriben tan al fons com el dol per la mort d'un progenitor. No perquè sigui la pitjor pèrdua possible en termes objectius, sinó perquè toca alguna cosa molt primària, molt anterior fins i tot a les paraules: el primer lligam que has tingut en la vida.

Soc psicòleg sanitari i treballo el dol des de fa més de vuit anys, a Manresa, a La Seu d'Urgell i en format online. He acompanyat moltes persones en la mort d'un pare o una mare —joves que perden un progenitor de manera sobtada, adults que veuen morir la seva mare als vuitanta anys, fills que ploren el pare amb qui mai van tenir la relació que haguessin volgut. Cada cas és diferent, però hi ha alguna cosa que tots comparteixen: la sensació que el món ha canviat d'una manera que no es pot desfer.

Per què la mort d'un pare o una mare té una dimensió especial

La psicologia del vincle ens ensenya que els nostres pares són, en la majoria dels casos, les primeres figures d'aferrament de la nostra vida. Molt abans de saber parlar, de tenir consciència de nosaltres mateixos, el nostre sistema nerviós va aprendre a reconèixer la seva presència com a senyal de seguretat. Ells eren el refugi, la base segura des de la qual exploràvem el món. Quan moren, no es perd només una persona estimada: es perd el primer ancoratge emocional que has tingut.

Però hi ha un altre element que fa que la mort dels progenitors sigui existencialment diferent d'altres pèrdues. Mentre els teus pares viuen, hi ha una generació al davant teu. Hi ha algú que et precedeix en la cadena de la vida. Quan moren —i sobretot quan perds el segon progenitor— tu et converteixes en la primera línia. No hi ha ningú per sobre. La mort ja no és una cosa que els passa als vells d'una altra generació: et mira directament a tu. Els psicoanalistes parlen d'una "pantalla generacional" que els pares fan entre nosaltres i la mort. Quan aquesta pantalla desapareix, la pròpia mortalitat es torna molt més real, molt més propera.

Aquesta consciència no és patològica ni exagerada. És una resposta humana profunda i legítima. Però explica per què moltes persones que perden els seus pares experimenten, entremig del dol, una revisió profunda del sentit de la seva vida, dels seus valors, del que volen fer amb el temps que els queda.

Perdre un pare jove versus perdre'l en edat avançada: les dues dolen, però de manera diferent

Una idea que em causa certa inquietud quan la sento és la que suggereix que la mort d'un pare vell "és normal" i que per tant no hauria de doldre tant. Com si el dol s'hagués de proporcionar a la sorpresa o a la injustícia de la mort. Res d'això és cert.

És veritat que perdre un progenitor de manera prematura —en un accident, per una malaltia quan els fills encara són joves, per un càncer als cinquanta anys— té elements que li són propis. Hi ha una dimensió d'injustícia, d'incompletesa. Moltes coses que mai podran passar: veure créixer els néts, acompanyar en moments importants, tenir converses que quedaran per sempre pendents. El dol per la mort prematura d'un pare porta sovint una ràbia intensa, una revolta contra el que hauria d'haver estat i no va ser.

Però perdre un pare en edat avançada —als vuitanta, als noranta anys, després d'una vida llarga— no és un dol menor. La llargada de la vida compartida fa que la pèrdua sigui immensa. Quan una persona ha tingut el pare o la mare durant seixanta anys, ha après a estructurar la seva vida al voltant d'aquella presència. Les trucades de diumenge, els dinars de Nadal, les preguntes sobre com van les coses. Quan tot això desapareix, el buit que deixa és enorme, i el dol pot ser tan profund com qualsevol altre.

A la consulta he après que no es plora tant per la persona com per tot el que la persona representava: seguretat, continuïtat, testimoni. Perdre el pare o la mare és perdre l'únic testimoni de la teva infància, l'únic que et recorda de petit, l'únic que et va veure créixer des del principi. Quan ells ja no hi són, una part de la teva història personal desapareix amb ells.

L'orfandat d'adults: quan ja no ets el fill de ningú

Hi ha un fenomen que la literatura clínica anomena "orfandat d'adults" i que em sembla molt precís. No importa quants anys tinguis: mentre els teus pares viuen, hi ha una part de tu que és el seu fill. Quan moren, especialment quan perds el segon progenitor, aquesta identitat de fill —que per molts ha estat activa durant cinquanta, seixanta o més anys— desapareix sobtadament.

Algunes de les coses que les persones em descriuen com a específiques d'aquest moment són:

• La sensació estranya de ser, ara, la generació gran de la família pròpia
• Trobar-se pensant "hauria de trucar a la meva mare per explicar-li això" i, de cop, recordar que ja no hi és
• Una nova relació amb la pròpia mortalitat: "jo soc el proper"
• La revisió del propi sentit de la vida: ara que ja no soc fill de ningú, qui soc?
• La sensació que han desaparegut les últimes persones que et coneixien de veritat des del principi
• Una soledat particular, diferent de qualsevol altra soledat viscuda fins ara

Reconèixer i nomenar l'orfandat d'adults és important perquè moltes persones senten que no "haurien" d'estar tan afectades. "Tinc cinquanta-cinc anys, estic bé, tinc la meva família, la meva feina." I tot i així, el buit és aclaparador. Tenir eines per comprendre per què és aclaparador —no com a signe de debilitat, sinó com a resposta humana completament coherent— és el primer pas per poder-lo transitar.

El dol complicat quan la relació era difícil o absent

Un dels tipus de dol més exigents que acompanyo a la consulta és el dol per progenitors amb qui la relació havia estat difícil, distant, dolorosa o directament absent. Quan mor un pare o una mare amb qui no hi havia una bona relació, el dol no és més senzill: sol ser, de fet, molt més complex.

Perquè quan mor un progenitor amb qui mai es va tenir la relació que s'hauria volgut tenir, no es plora només per la persona real que ha mort: es plora per la persona que mai va ser, per la relació que no hi va haver. Es plora la infància que es mereixia i que no es va tenir. Es plora la reconciliació que potser es va esperar durant anys i que ara, definitivament, no arribarà mai.

A tot això se li pot afegir una barreja d'emocions difícils de gestionar:

• Culpa per no haver fet prou esforç, per no haver-se reconciliat, per sentir alleugeriment
• Ràbia contra el progenitor que ha mort sense haver reparat el mal causat
• Ambivalència: tristesa i alleujament barrejats de manera desconcertant
• Confusió sobre si és "legítim" estar de dol per algú que va fer tant de mal
• Solitud perquè l'entorn no comprèn per què s'està tan afectat si la relació era dolenta

Vull dir-ho clarament: és completament legítim estar de dol per un pare o una mare amb qui no es tenia una bona relació. El dol no el genera l'amor que es tenia: el genera la pèrdua d'una possibilitat. I la mort tanca definitivament les possibilitats. Acompanyar aquest dol requereix un treball terapèutic que vagi més enllà de la pèrdua de la persona concreta i que pugui tocar les ferides relacionals més profundes.

Les tasques del dol parental: construir una nova relació amb la persona que ha mort

Una de les idees que més m'han ajudat a comprendre el dol —i que faig servir molt a la consulta— prové del model de les tasques del dol de William Worden. Worden proposa que el dol no és una cosa que simplement passa, sinó un procés actiu en el qual la persona que plora ha de fer un treball. I una d'aquestes tasques, la que considero la més transformadora en el cas de la mort dels pares, és la de construir una nova relació amb la persona morta.

Molt sovint la gent pensa que fer el dol significa "deixar enrere" la persona que ha mort, "tancar el capítol", "seguir endavant". I hi ha una part de veritat en això: sí, la vida continua, i cal trobar la manera de viure plenament. Però no és necessari —ni és possible— deixar enrere del tot algú que ha format part del que ets. El que es treballa en dol no és oblidar ni desconnectar-se, sinó trobar un lloc nou per a la persona morta dins la pròpia vida interior.

Això vol dir coses molt concretes:

• Recordar el progenitor amb una barreja d'amor i de lucidesa sobre qui era realment, ni idealitzat ni condemnat
• Poder sentir la seva influència —els seus valors, les seves paraules, la seva manera de ser— com una part viva de la pròpia identitat
• Poder parlar-li interiorment, continuar la relació en un pla simbòlic i intern
• Trobar maneres de mantenir viva la seva memòria de manera significativa per a la família
• Integrar la pèrdua en la pròpia historia de vida com un capítol que forma part de qui ets ara

En la tradició sistèmica i intergeneracional, parlem de la importància de mantenir el vincle de manera simbòlica: el pare i la mare continuen presents en nosaltres. En els nostres gestos, en les nostres decisions, en la manera com estimem els nostres fills. El dol ben transitat no borra la presència dels progenitors: la transforma. Passen de ser una presència física externa a ser una part integrada de qui som.

Quan el dol parental necessita ajuda professional

No tot el dol requereix teràpia. Hi ha persones que transiten la mort del pare o la mare amb el suport de la família, dels amics, dels rituals culturals i religiosos, i que van integrant la pèrdua de manera natural. Però hi ha situacions on el dol es complica i on l'acompanyament professional marca una diferència real:

• Quan el dol persisteix de manera molt intensa durant més de sis o dotze mesos i interfereix significativament amb el dia a dia
• Quan hi ha pensaments recurrents sobre la mort, sensació que la vida no té sentit o dificultats per imaginar el futur
• Quan la pèrdua reactiva trauma anterior —una infància difícil, una relació abandonadora o abusiva
• Quan la mort del progenitor ha estat traumàtica: sobtada, violenta, en circumstàncies difícils
• Quan la relació era molt complexa i el dol porta una barreja difícil de culpa, ràbia i ambivalència
• Quan s'ha perdut els dos progenitors en poc temps i el processament s'ha acumulat

A la meva consulta atenc persones en dol a Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) i a La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), i també de manera online per a persones de tot Catalunya. El dol és un dels àmbits en què l'acompanyament psicològic fa més diferència: no per accelerar el procés —el dol no s'accelera— sinó per transitar-lo amb menys patiment i amb més comprensió del que s'està vivint.

Si has perdut un pare o una mare recentment, o si fa temps que portes una pèrdua que no sents que has pogut integrar, la primera visita és sense cap mena de compromís. Podem parlar, i veiem junts si i com et puc acompanyar.