El perit psicòleg al jutjat: com és el procés pas a pas

La primera vegada que vaig comparèixer com a perit en un judici, el fiscal em va preguntar si podia garantir "amb total certesa" que la persona avaluada estava dient la veritat. La meva resposta va sorprendre tothom a la sala: "No. I qualsevol psicòleg que digui que sí, menteix." Aquesta anècdota resumeix molt bé la singularitat de la psicologia forense: és una disciplina que opera en la intersecció entre la ciència —amb tota la seva incertesa inherent— i el dret, que sovint exigeix respostes binàries i definitives.

Porta més de vuit anys treballant en psicologia clínica i forense. En aquest temps he redactat informes pericials en causes penals, procediments de família, reclamacions per accidents i processos d'incapacitació. Cada cas m'ha ensenyat que el rigor metodològic no és opcional: és l'únic blindatge real que té l'informe quan arriba a la sala de vistes.

Les cinc fases del peritatge psicològic

Un peritatge no comença quan s'obre la porta de la consulta per rebre la persona avaluada. Comença molt abans, i acaba —en els casos que arriben a judici oral— davant d'un tribunal. Distingeixo cinc fases clarament diferenciades:

1. Acceptació de l'encàrrec i delimitació de l'objecte pericial

Quan un advocat o un jutge em proposa actuar com a perit, el primer que faig és revisar si existeix algun conflicte d'interès —si conec les parts, si he tingut relació terapèutica prèvia amb alguna d'elles— i si les preguntes pericials que es plantegen estan dins del meu àmbit de competència. La psicologia forense és molt àmplia i no totes les preguntes que un tribunal pot formular cauen dins del que un psicòleg clínic ha de respondre. Acceptar un encàrrec que desborda les pròpies competències és una falta deontològica.

Un cop accepto l'encàrrec, delimito amb precisió l'objecte pericial: quines preguntes haig de respondre, quina és la hipòtesi de treball i quines informacions prèvies necessito consultar (historials mèdics, expedients judicials, informes anteriors).

2. Recull d'informació i documentació

Abans de veure la persona avaluada, reviso tota la documentació disponible. Aquesta fase és fonamental i molts perits novells la subestimen. Els documents que lligo en aquest moment —informes mèdics, registres psiquiàtrics, declaracions previes, informes escolars en casos de menors— formen el marc de referència que em permetrà detectar inconsistències o confirmar coherència durant l'avaluació directa.

3. Avaluació psicològica forense

Aquesta és la fase central i la més extensa. A diferència d'una primera visita clínica, l'avaluació forense no té finalitat terapèutica: el seu objectiu és obtenir informació psicològicament rellevant per a les qüestions jurídiques que planteja el cas. Explicaré en detall les tècniques que faig servir en l'apartat corresponent d'aquest article.

4. Redacció de l'informe pericial

L'informe és el producte principal del peritatge. Ha de ser comprensible per a persones sense formació psicològica —jutges, advocats, fiscals— però alhora suficientment rigorós perquè pugui ser impugnat per un altre perit sense que s'enfonsi. Cada conclusió ha d'estar ancorada en dades observacionals i en resultats de proves estandarditzades, no en intuïcions clíniques.

5. Defensa oral de l'informe al judici

Si el cas arriba a judici oral, el perit compareix com a testimoni expert i defensa les seves conclusions davant del tribunal. Pot ser interrogat per totes les parts: l'advocat que el va proposar, la part contrària i, en ocasions, el propi jutge. La defensa oral posa a prova la solidesa de l'informe i la capacitat del perit de mantenir les seves conclusions sota pressió sense rigiditzar-se ni cedir davant preguntes tendencioses.

Perit de part versus perit judicial: dues figures molt diferents

Una de les confusions més freqüents entre els meus clients és pensar que el perit psicòleg sempre treballa per encàrrec del jutge. No és així. Existeixen dues figures legalment diferenciades:

• Perit judicial: el designa el tribunal d'entre les llistes de perits col·legiats. Teòricament és imparcial, treballa per esclarir els fets al jutge sense afavorir cap de les parts. En la pràctica, la seva designació és aleatòria i no sempre recau sobre el professional amb més experiència en la tipologia de cas concreta.
• Perit de part: el contracta i paga una de les parts del procediment —la defensa, l'acusació particular o el demandat en un judici civil—. Això no significa que l'informe sigui parcial o amanyagat: el perit de part té exactament les mateixes obligacions deontològiques que el judicial, i les seves conclusions han de ser honestes i documentades. La diferència és que la part que el contracta pot consultar prèviament l'informe i, si les conclusions no afavoreixen el seu cas, no presentar-lo.

Des del punt de vista pràctic, quan actuo com a perit de part sempre comunico als advocats que defensen el cas que el meu informe dirà el que les dades diguin, no el que ells voldrien llegir. Si les conclusions no afavoreixen el seu client, ho hauran de saber abans que ho sàpiga el jutge. Aquesta actitud pot sorprendre en un primer moment, però és l'única que preserva la credibilitat del perit i, paradoxalment, la que fa que els advocats tornin a contactar-me.

El decàleg deontològic del perit psicòleg

El Codi Deontològic del Col·legi Oficial de Psicòlegs i les directrius específiques de la psicologia forense estableixen un conjunt de principis que qualsevol perit ha de respectar. Els més rellevants, en la meva experiència, són:

• Competència: només s'ha d'acceptar encàrrecs pericials dins de l'àmbit de la pròpia formació i experiència acreditada.
• Objectivitat: les conclusions han de derivar de les dades, no de la conveniència de la part que paga els honoraris.
• Transparència metodològica: l'informe ha d'especificar les fonts d'informació, les proves aplicades i el raonament que porta a cada conclusió.
• Consideració de la simulació: el perit forense sempre ha de valorar la possibilitat que la persona avaluada estigui exagerant, minvant o fabricant símptomes. Ignorar aquesta possibilitat és un error metodològic greu.
• Respecte per la persona avaluada: la persona no és un objecte d'estudi sinó un subjecte de drets. Té dret a conèixer la finalitat de l'avaluació, qui la va encarregar i com s'usaran les dades obtingudes.
• Confidencialitat limitada: en el context forense, la confidencialitat és parcial; les dades obtingudes s'incorporen a un expedient judicial accessible a les parts.
• Abstenció de rol dual: un psicòleg que ha estat terapeuta d'una persona no pot ser-ne el perit. Els rols de terapeuta i perit són incompatibles.
• Actualització científica: les eines i els protocols usats han de correspondre a l'estat actual del coneixement, no a pràctiques obsoletes.
• Independència de criteri: el perit ha de mantenir les seves conclusions fins i tot sota pressió de les parts o del propi tribunal.
• Documentació adequada: totes les dades de l'avaluació han de conservar-se de manera que puguin ser revisades en cas d'impugnació.

Tècniques d'avaluació psicològica forense

La caixa d'eines del psicòleg forense és substancialment diferent de la del clínic. L'objectiu no és entendre la persona per ajudar-la a canviar, sinó obtenir una instantània psicològica el més precisa i defensable possible. Aquestes són les principals tècniques que faig servir:

Entrevista clínica semiestructurada

L'entrevista forense segueix un guió parcialment fix que garanteix que s'exploren totes les àrees rellevants, però deixa marge per aprofundir en aspectes imprevistos. A diferència de l'entrevista terapèutica, aquí el to no és d'acompanyament emocional sinó d'obtenció sistemàtica d'informació. Registro discrepàncies, inconsistències temporals i reaccions afectives que poden ser rellevants per a les conclusions.

Proves psicomètriques de personalitat i psicopatologia

Les proves estandarditzades aporten objectivitat i permeten comparar els resultats d'una persona amb poblacions de referència àmplies. En el meu treball forense, les que faig servir amb més freqüència són:

• MMPI-2 / MMPI-3 (Inventari Multifàsic de Personalitat de Minnesota): la prova psicomètrica amb major tradició en l'àmbit forense. Avalua psicopatologia, personalitat i, de manera molt rellevant per al context judicial, inclou escales de validesa que detecten simulació, exageració de símptomes (malingering) i tendència a presentar-se de manera excessivament positiva. El MMPI-3 és la versió actualitzada i psicometricament superior.
• PAI (Inventari d'Avaluació de la Personalitat): alternativa moderna al MMPI amb escales de validesa molt robustes. Especialment útil en contexts on hi ha litigi, perquè detecta bé els perfils de simulació.
• MCMI-IV (Inventari Clínic Multiaxial de Millon): centrat en la patologia de la personalitat, és especialment valuós en casos on es discuteix la imputabilitat o la capacitat de comprensió i volició d'un acusat.
• Tests projectius: el Rorschach (Sistema Comprehensive o R-PAS) i el TAT s'utilitzen com a mesures complementàries per explorar la dinàmica de personalitat i la manera en que la persona processa la realitat. En l'àmbit forense s'han de fer servir amb cautela metodològica i mai com a única font de conclusions.

Escales específiques de simulació i credibilitat

Aquesta és una àrea especialitzada que distingeix el perit forense del clínic general. Instruments com el SIRS-2 (Structured Interview of Reported Symptoms), el M-FAST o el TOMM (Test of Memory Malingering) estan dissenyats específicament per detectar quan una persona fabrica o exagera símptomes. Usar-los de manera sistemàtica no implica desconfiar de la persona; implica aplicar el mateix rigor metodològic a totes les avaluacions i, quan els resultats descarten simulació, disposar d'un argument tècnic sòlid per defensar la credibilitat de la persona davant del tribunal.

Per què l'informe forense és radicalment diferent de l'informe clínic

Quan explico a col·legues clínics el que implica redactar un informe pericial, la reacció habitual és de sorpresa. Creuen que es tracta d'escriure un informe clínic afegint-hi una capçalera legal. No és així ni de bon tros.

L'informe clínic s'escriu per a un terapeuta o un metge. L'informe pericial s'escriu per a un jutge, que probablement no té formació en psicologia i que ha de prendre decisions que afectaran els drets d'una persona. Això exigeix un estil diferent, una estructura diferent i un nivell de justificació molt superior.

Concretament, l'informe forense ha de:

• Descriure detalladament la metodologia usada: quantes sessions, quines proves, amb quina finalitat.
• Citar els fonaments científics de les eines aplicades i les seves propietats psicomètriques.
• Discutir explícitament les hipòtesis alternatives a la conclusió principal.
• Valorar la possibilitat de simulació i documentar perquè s'accepta o es descarta.
• Redactar les conclusions en termes probabilístics, evitant afirmacions absolutes que la ciència psicològica no pot sostenir.
• Usar un llenguatge comprensible per a professionals del dret sense banalitzar els conceptes tècnics.

Un informe pericial mal fet és pitjor que no tenir-ne cap. Pot ser impugnat amb facilitat per la part contrària, pot induir a error el tribunal i pot malmetre la credibilitat del perit en procediments futurs. Per tot això, el temps que dedico a redactar i revisar un informe sempre és molt superior al que el client imagina quan rep la factura.

La defensa oral: el moment de la veritat

Comparèixer com a perit psicòleg en un judici oral és una experiència que no s'assembla a cap altra situació professional. Seus a la cadira dels testimonis, pots ser preguntat per l'advocat que et va proposar, per l'advocat de la part contrària i pel fiscal. La sala et mira. El jutge pren notes. I l'advocat contrari sovint ha preparat preguntes específicament dissenyades per fer que les teves conclusions semblin inconsistents o subjectives.

L'única manera de sobreviure amb credibilitat a un interrogatori creusat és haver fet un treball metodològicament impecable. Si l'informe és sòlid, les preguntes difícils no et fan enfonsar sinó que et donen l'oportunitat d'explicar amb més detall el teu raonament. Si l'informe té forats, l'advocat contrari els trobarà.

Una cosa que he après amb els anys: mai s'ha de defensar una posició que les dades no sostenen. Si una pregunta posa de manifest una limitació real del meu informe, l'he de reconèixer. Paradoxalment, admetre les limitacions davant d'un tribunal augmenta la credibilitat del perit; negar les limitacions evidents la destrueix.

Psicologia forense a Manresa: peritatge i informes judicials

Exerceixo com a perit psicòleg judicial des de Manresa, al Bages. Si necessites un perit psicòleg a Manresa per a un procediment judicial (custòdia, violència de gènere, dany psicològic, incapacitació), pots contactar amb mi. La meva especialitat en psicologia forense a Manresa inclou la redacció d'informes pericials i la declaració davant de jutjats de Catalunya. 60€/sessió de consulta.

Preguntes freqüents sobre el perit psicòleg al jutjat

Quant temps dura un peritatge psicològic?

Depèn molt de la complexitat del cas. Un peritatge estàndard sol requerir entre dues i quatre sessions d'avaluació, a les quals cal sumar el temps de correcció de proves, la redacció de l'informe i la preparació de la defensa oral. En total, el procés complet sol oscil·lar entre quatre i vuit setmanes, tot i que casos especialment complexos —com els que involucren danys psíquics greus o simulació— poden allargar-se més.

Quin és el cost d'un informe pericial psicològic?

Els honoraris d'un perit psicòleg varien en funció de la complexitat del cas, el nombre de sessions d'avaluació necessàries, la longitud de l'informe i si cal comparèixer al judici oral. Les sessions d'avaluació s'acostumen a facturar a preu de consulta (en el meu cas, 60€/sessió), i la redacció de l'informe i la defensa oral s'acorden per separat en funció del cas. Et recomano consultar directament per obtenir un pressupost ajustat a les teves necessitats concretes.

Pot el jutge ignorar l'informe del perit psicòleg?

Sí. La prova pericial psicològica és un element de convicció que el jutge valora lliurement en conjunt amb la resta de proves del procediment. Això significa que el jutge no està obligat a acceptar les conclusions de l'informe, tot i que ha de motivar raonadament si s'aparta d'elles. Per això la qualitat metodològica de l'informe i la solidesa de la defensa oral són tan importants: un informe ben fonamentat és molt més difícil d'impugnar o ignorar.

En quins tipus de procediments judicials pot intervenir un perit psicòleg?

La psicologia forense intervé en una gran varietat de procediments: processos de família (custòdia, règim de visites, capacitat parental), causes penals (danys psíquics per delictes, imputabilitat, credibilitat de testimonis), procediments laborals (assetjament psicològic, baixa per malaltia mental), incapacitacions civils i tuteles, i reclamacions d'indemnització per accidents o negligències mèdiques. Cada àmbit té les seves pròpies particularitats i requereix eines d'avaluació específiques.

Com es diferencia l'informe pericial psicològic d'un informe clínic?

L'informe clínic es redacta per orientar el tractament del pacient i s'adreça a professionals de la salut. L'informe pericial, en canvi, s'adreça a operadors jurídics —jutges, fiscals, advocats— i ha de respondre a preguntes legalment rellevants, no terapèutiques. Això implica un nivell molt superior de documentació metodològica, l'ús de protocols d'avaluació validats, la valoració explícita de la possibilitat de simulació o exageració de símptomes, i un estil d'escriptura tècnic però comprensible per a persones sense formació clínica.