Senyals d'un trastorn alimentari: com identificar-los a temps

Un dels moments que recordo amb més intensitat és quan una mare va entrar a la meva consulta de Manresa i em va dir: «Sabia que alguna cosa no anava bé, però no tenia paraules per descriure-ho». El seu fill portava mesos evitant els àpats en família, parlava constantment de les calories dels aliments i s'havia anat aïllant poc a poc. Aquells eren senyals clars d'un trastorn alimentari. El problema és que sovint no els reconeixem fins que la situació ja és greu.

Els trastorns de conducta alimentària —com l'anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa o el trastorn per afartament— no són capricis ni fases passatgeres. Tampoc no es tracta de «voler aprimar-se massa». Són trastorns mentals amb una base emocional profunda que afecten la relació de la persona amb el menjar, amb el seu cos i amb ella mateixa. I com més aviat els identifiquem, millor podem actuar.

Què és exactament un trastorn alimentari?

Un trastorn de conducta alimentària (TCA) és un problema de salut mental en el qual la relació amb el menjar i amb el propi cos es converteix en una font de malestar intens i persistent. No és una qüestió de voluntat ni d'estètica: darrere de cada restricció excessiva, afartament o purgació hi ha una dificultat emocional real que necessita atenció professional.

A Catalunya i a les comarques del Bages i l'Alt Urgell, on atenc presencialment, observo que moltes persones arriben a la consulta després d'anys patint en silenci, convençudes que «no és prou greu» per demanar ajuda. Vull ser clar: si el menjar o la imatge corporal ocupen un espai desproporcionat en el teu dia a dia i et generen patiment, ja és el moment adequat per parlar-ne.

Senyals conductuals: quan el comportament canvia al voltant del menjar

Els primers senyals d'un trastorn alimentari acostumen a ser canvis en el comportament, no en el pes. Sovint passen desapercebuts perquè semblen «normalitats» en un context cultural on parlar de dietes és habitual. Aquí tens els principals que observo en la meva pràctica clínica:

• Evitar àpats en família o excusar-se constantment per no menjar. La persona busca excuses per no seure a taula o menja molt poc quan es troba acompanyada.
• Comptatge obsessiu de calories, macros o tipus d'aliments. Llevar etiquetes nutricionals, apuntar tot el que menja o evitar categories senceres d'aliments sense justificació mèdica.
• Rituals alimentaris estranys. Tallar el menjar en trossos molt petits, redistribuir el plat sense menjar-lo, o seguir un ordre rígid que no es pot alterar.
• Anar al bany immediatament després dels àpats. Un senyal que pot indicar conductes purgatives, especialment si es repeteix de manera sistemàtica.
• Amagar menjar o negar haver menjat quan és evident que no ho ha fet. La dissimulació i la mentida al voltant de la ingesta és un dels senyals de trastorn alimentari més significatius.
• Exercici físic compulsiu. Entrenar durant hores malgrat estar lesionat, cansar-se o tenir fred, i sentir una angoixa intensa si no pot fer-ho.

Senyals emocionals i psicològics que no s'han d'ignorar

Més enllà del comportament, els trastorns alimentaris deixen una empremta emocional molt clara. En la meva consulta a Manresa i online, una de les coses que em criden més l'atenció és fins a quin punt la persona pot arribar a odiar el seu propi cos mentre el món exterior no veu res d'inusual.

• Autocrítica corporal intensa i persistent. Comentaris constants del tipus «estic grassa/gras», «estic horrible» o «no puc mirar-me al mirall», sovint en desproporció amb la realitat objectiva.
• Canvis d'humor vinculats al menjar. Irritabilitat o ansietat abans dels àpats, culpabilitat intensa després de menjar, o eufòria quan es restricciona.
• Dificultat per concentrar-se. La preocupació constant pel menjar i el cos consumeix recursos cognitius i pot afectar el rendiment acadèmic o laboral.
• Aïllament social progressiu. Evitar quedar amb amics si hi ha menjar de per mig, deixar de participar en celebracions o rebutjar plans espontanis per por a no poder controlar el que s'haurà de menjar.
• Baixa autoestima profundament lligada a la imatge corporal. El valor que la persona es dóna a si mateixa depèn quasi exclusivament de com percep el seu cos o el pes de la bàscula.

Per què costa tant demanar ajuda quan hi ha un trastorn de conducta alimentària?

Aquesta és una de les preguntes que em fan amb més freqüència les famílies que atenc al Bages i a La Seu d'Urgell. La resposta té diverses capes. D'una banda, molts trastorns alimentaris porten incorporada una negació del problema: la persona que pateix anorèxia, per exemple, sovint no percep la gravetat de la situació o fins i tot viu la restricció com un assoliment personal, no com un problema.

D'altra banda, hi ha una vergonya enorme associada. En una societat que glorifica el control de l'alimentació i la delgadesa, reconèixer que no pots controlar el que menges —o que no et pots parar— genera molta culpa. I la por al judici dels altres, o a decebre la família, fa que moltes persones esperin anys abans de demanar ajuda.

Si estàs llegint aquest article perquè et reconèixes en alguns d'aquests senyals, vull que sàpigues que no estàs sol o sola, i que demanar ajuda no és un signe de feblesa. És, de fet, l'acte de valentia més gran que pots fer per tu mateix.

Com actuar si detectes senyals d'un trastorn alimentari en algú proper

Quan una família detecta que algú dels seus members podria tenir un trastorn alimentari, la reacció habitual és la preocupació i, de vegades, la urgència d'actuar de seguida. Però la manera com ens aproximem a la persona importa tant com la voluntat d'ajudar. Aquí tens algunes pautes que comparteixo habitualment amb les famílies dels meus pacients:

• Apropa't amb preocupació, no amb crítica. «He notat que últimament sembla que el menjar et genera molta angoixa i estic preocupat/ada per tu» és molt diferent de «estàs menjant fatal, et fas mal».
• Evita comentar el físic o el pes. Tant si ha pujat com si ha baixat. Els comentaris sobre el cos, fins i tot amb bona intenció, solen augmentar la vergonya i el malestar.
• Escolta sense jutjar. No donis consells no demanats ni minimitzis el que sent. Que senti que pot parlar amb tu és el primer pas.
• No facis dels àpats una confrontació. Convertir l'hora de dinar en un camp de batalla sol generar més resistència i ansietat.
• Proposa suport professional de manera natural. Ofereix-li anar junts a una primera visita psicològica. Treure-li la responsabilitat de fer el primer pas sol ajudar molt.

Si vius al Bages, a Manresa o als voltants, pots contactar-me directament per WhatsApp al 611 75 70 76 per comentar la situació i veure com us puc ajudar. També atenc online per a persones de tota Catalunya i de La Seu d'Urgell i l'Alt Urgell.

Tractament psicològic dels trastorns alimentaris: per on comencem?

Quan algú arriba a la meva consulta —ja sigui a Manresa o en sessió online— per un possible trastorn de conducta alimentària, el primer que fem és una avaluació sense presses. Vull entendre quina és la seva relació amb el menjar i amb el cos, quins senyals hi ha presents, des de quan, i com afecta la seva vida quotidiana, les seves relacions i el seu benestar emocional.

El tractament psicològic dels TCA més avalat per l'evidència científica és la teràpia cognitivo-conductual (TCC), que combina el treball sobre els pensaments distorsionats al voltant del cos i l'alimentació amb canvis conductuals graduals i sostenibles. No es tracta de donar una dieta ni de vigilar el que menja la persona: es tracta d'anar a l'arrel emocional del problema.

En casos de major complexitat, treballo en coordinació amb metges i nutricionistes, especialment quan hi ha risc mèdic associat. La recuperació d'un trastorn alimentari és possible, i la meva feina és acompanyar-te en cada pas del camí, sense pressa però sense pausa.

La primera visita és sense compromís i té un cost de 60€, igual que la resta de sessions —tant les presencials a Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) o a La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), com les sessions online. Atenc en català, castellà i anglès.