Si tens una addicció, això t'interessa

Si estàs llegint aquest article, probablement ja saps —o sospites— que alguna cosa ha deixat de ser un hàbit i s'ha convertit en quelcom que ja no controles del tot. Potser és l'alcohol, el joc, la cocaïna, els calmants, el mòbil o alguna altra conducta que t'ocupa cada cop més espai mental i vital. Sigui el que sigui, vull que sàpigues una cosa des del principi: tenir una addicció no diu res negatiu sobre tu com a persona. Diu que el teu cervell s'ha enganxat a alguna cosa per una raó que té molt més a veure amb el dolor que amb la debilitat.

Soc psicòleg sanitari a Manresa i a La Seu d'Urgell, i treballo addiccions de tota mena des de fa més de 8 anys. En aquest article t'explico el que crec que hauries de saber si tu o algú proper teniu una addicció: com funciona, quan és el moment de demanar ajuda, i com és el procés terapèutic que faig servir a la consulta.

Què és realment una addicció? El que el cervell té a veure

Una addicció no és un vici ni un capritx. És una condició en la qual el circuit de recompensa del cervell —el mateix sistema que regula el plaer, la motivació i l'aprenentatge— queda alterat per l'exposició repetida a una substància o una conducta que genera una gratificació intensa i immediata.

Amb el temps, el cervell s'adapta: necessita dosis cada cop més altes per obtenir el mateix efecte, i quan no rep l'estímul, genera un malestar físic o emocional poderós —el que anomenem craving o síndrome d'abstinència. En aquest punt, la persona ja no consumeix per gaudir, sinó per evitar el patiment d'abstinència. La substància o la conducta ha passat de ser un plaer a ser una necessitat.

Entendre això és fonamental per dos motius: primer, perquè ens allibera de la idea culpabilitzadora que «si volguessis, podries aturar-te»; segon, perquè ens indica que el tractament ha d'anar molt més enllà de la força de voluntat i ha d'actuar sobre els mecanismes neurològics i emocionals que mantenen l'addicció activa.

Senyals que indiquen que has creusat la línia

No hi ha un moment exacte en què l'ús passa a ser dependència. El canvi és gradual i sovint invisible des de dins. Però hi ha senyals que, quan apareixen de manera combinada, indiquen que estem davant d'una addicció real:

• Tolerància creixent: necessites cada cop més quantitat o freqüència per obtenir el mateix efecte que abans.
• Intents fallits de parar: has intentat deixar-ho —potser moltes vegades— i no has pogut, o has durat uns dies i has recaigut.
• La vida gira al voltant d'això: plans, diners, temps i energia s'organitzen cada cop més en funció de la substància o la conducta.
• Abstinència o craving intens: quan no pots fer-ho, apareixes irritable, ansiós, tremolós, insomne o buit per dins.
• Conseqüències ignorades: continues malgrat que saps que et fa mal i que veus les repercussions en la salut, la feina o les relacions.
• Aïllament i secretisme: amagues el consum o la conducta, minimitzes davant dels teus, et sents sol amb el problema.
• Relacions deteriorades: la parella, els fills, els amics o la feina han expressat preocupació o s'han allunyat.

Si et reconèixes en tres o més d'aquests punts, és un senyal clar que valdria la pena fer una primera consulta. No per jutjar-te, sinó per entendre el que et passa i veure quines opcions tens.

Addiccions amb substància i addiccions conductuals: tipus que tracto

Quan la gent pensa en addiccions, tendeix a pensar en drogues. Però l'espectre és molt més ampli. A la meva consulta de Manresa i a La Seu d'Urgell tracto dos grans grups d'addiccions:

Addiccions a substàncies: alcohol, cocaïna, cànnabis, benzodiazepines i altres psicofàrmacs, heroïna, tabac i altres estimulants. L'alcohol és, amb diferència, la substància addictiva més freqüent a Catalunya i al Bages, en part perquè el seu consum és extremadament normalitzat socialment. Molts pacients que arriben a la consulta han trigat anys a identificar-lo com a problema.

Addiccions conductuals: joc patològic —casinos, apostes esportives online, màquines recreatives—, addicció al mòbil i les xarxes socials, videojocs, pornografia, compres compulsives, sexe i relacions, o exercici físic extrem. Qualsevol conducta que activi de manera repetida el circuit de recompensa pot derivar en dependència si les condicions emocionals i contextuals hi contribueixen.

Totes les addiccions, independentment del tipus, comparteixen el mateix mecanisme neuropsicològic i responen bé al tractament psicoterapèutic. Si tens dubtes sobre si el teu cas encaixa, la primera visita serveix exactament per aclarir-ho.

Per què és tan difícil deixar-ho tot sol

Una pregunta que m'arriba molt sovint és: «Sé que em fa mal, per què no puc aturar-me?». La resposta és incòmoda però alliberadora: perquè l'addicció no és un problema de motivació. El teu cervell, literalment, ha après que aquella substància o conducta és necessària per sobreviure —per gestionar l'ansietat, per adormir el dolor, per suportar el buit.

Deixar-ho sol sense eines és difícil per diverses raons acumulades. Primera: el craving és una resposta neurobiològica potent que s'activa amb detonants emocionals i ambientals molt específics. Segona: darrere de la majoria d'addiccions hi ha una causa subjacent —ansietat crònica, depressió, trauma no elaborat, baixa autoestima, soledat— que no desapareix per si sola i que, si no es treballa, continua alimentant la conducta addictiva. Tercera: els intents fallits previs erosionen la confiança en un mateix i augmenten la vergonya, cosa que fa més difícil demanar ajuda.

Per tot això, la teràpia psicològica no és un luxe quan parlem d'addiccions: és el tractament de primera elecció recomanat per les guies clíniques internacionals, i és el que marca la diferència entre una recuperació que dura i una que es trenca en el primer moment de pressió.

Com treballo les addiccions a la consulta: el procés pas a pas

El meu enfocament parteix d'una premissa bàsica: tota conducta addictiva compleix una funció. No és un comportament absurd. En la seva lògica interna, respon a alguna cosa que la persona necessita: calmar l'ansietat, suportar el dolor, sentir-se viu, evadir-se d'una realitat difícil. El tractament no consisteix a eliminar la conducta per la força, sinó a entendre aquella funció i trobar maneres més sanes de satisfer-la.

En termes pràctics, el procés que seguim a la consulta inclou:

1. Avaluació sense judici: A la primera sessió exploro la teva situació actual, la història del consum o la conducta, els intents previs de deixar-ho i el context vital que envolta l'addicció. Tot és confidencial i l'objectiu és entendre —no jutjar— el que ha passat.
2. Identificació dels detonants: Cada addicció té desencadenants emocionals, socials i situacionals. Aprendre a reconèixer-los —les emocions, les persones, els llocs, els moments— és el primer pas per anticipar-los i respondre-hi de manera diferent.
3. Gestió del craving: El desig intens de consumir o d'actuar és un dels principals obstacles de la recuperació. Treballo tècniques específiques per gestionar-lo: estratègies de distracció i retard, regulació emocional, tècniques de mindfulness adaptades a moments de craving agut.
4. Treball sobre les causes de fons: Darrere de moltes addiccions hi ha ansietat, depressió, trauma, baixa autoestima o dificultats relacionals. Abordar aquestes capes és el que marca la diferència entre una recuperació superficial i una de profunda i duradora.
5. Prevenció de recaigudes: Una recaiguda no és un fracàs: és informació. Treballem perquè siguin cada cop menys freqüents i menys intenses, i perquè quan passin no es converteixin en una excusa per abandonar el procés.
6. Reconstrucció vital: L'addicció ocupa espai —mental, temporal, relacional, econòmic. Quan comença a retirar-se, cal omplir aquell espai amb coses que tinguin sentit: relacions, projectes, rutines, objectius. Treballem junts per dissenyar una vida sense l'addicció que valgui la pena viure.

Si vius al Bages, a l'Alt Urgell, als Pirineus o en qualsevol punt de Catalunya, pots fer aquest procés en format presencial o online amb la mateixa qualitat terapèutica. Molts dels meus pacients combinen els dos formats en funció del moment vital.

Mites sobre les addiccions que cal desmuntar

Al llarg dels anys a la consulta he detectat uns quants mites molt estesos que dificulten que la gent demani ajuda a temps. En vull mencionar tres que veig molt sovint:

«He de tocar fons per demanar ajuda.» No. Com més aviat s'inicia el tractament, menys destrucció s'acumula i més senzill és el procés de recuperació. No cal perdre-ho tot per tenir dret a buscar suport.

«Si he recaigut, és que no en tinc la força.» La recaiguda és estadísticament freqüent en la recuperació d'addiccions i no indica incapacitat. Indica que hi ha coses que encara cal treballar. A la consulta, analitzem el que ha passat i en treiem aprenentatge, no vergonya.

«Una addicció és per sempre.» La recuperació real és possible. Molts pacients meus han aconseguit una vida plena i lliure de la conducta addictiva. Sí, pot ser un procés amb moments difícils, però no és una condemna permanent.

Demanar ajuda a Manresa, a La Seu d'Urgell o online: com funciona la primera visita

El primer pas és el més difícil, i ho dic amb plena consciència: no és fàcil trucar o escriure per reconèixer que necessites ajuda amb una addicció. Hi ha vergonya, por al judici, dubtes sobre si «el meu cas és prou greu».

Per aquest motiu, la primera visita la dissenyo com un espai segur i sense compromís. Tens 60 minuts per explicar-me el que et passa al teu ritme. Jo escoltaré, faré preguntes per entendre millor la situació i al final de la sessió et diré amb honestedat si crec que puc ajudar-te i com. Si decideixes continuar, dissenyem un pla junts. Si no, no passa res —ja hauràs fet el pas de posar-ho en paraules davant d'algú, i això sol sovint obre alguna cosa.

Atenc a Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) i a La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), i per videotrucada des de qualsevol punt de Catalunya i de l'estranger. La sessió és de 60€, en tots els formats. Pots escriure'm per WhatsApp al 611 75 70 76 per demanar visita o fer qualsevol pregunta —respondré personalment.