Trauma d'infantesa en l'edat adulta: per què el passat segueix parlant

Hi ha persones que arriben a la meva consulta —a Manresa, a La Seu d'Urgell o a través de la teràpia online— amb una queixa que al principi costa de formular: "No sé exactament què em passa, però sento que hi ha alguna cosa de la infància que m'arrossega." Sovint han intentat raonar-ho. Sovint s'han dit a si mateixes que ja va passar, que "no va ser per tant". I tot i així, quelcom persisteix: una ansietat de fons, una dificultat per confiar, reaccions emocionals que els semblen desproporcionades, o un patró en les relacions que es repeteix una i altra vegada sense que aconsegueixin canviar-lo.

El trauma d'infantesa és exactament això: una empremta que el passat deixa en el sistema nerviós d'una persona, i que pot continuar condicionant la seva vida molt temps —fins i tot dècades— després d'haver-se produït. Entendre com funciona i saber que existeix un camí per treballar-ho és el que vull compartir en aquest article.

Què és el trauma d'infantesa i per què no cal que sigui "greu"

Quan parlem de trauma d'infantesa, la primera imatge que ve al cap sol ser la d'esdeveniments extrems: un abús, un accident, la mort sobtada d'un familiar. I sí, tot allò és traumàtic. Però el trauma infantil és molt més ample que això, i precisament per això moltes persones no es reconeixen en el concepte quan el senten per primera vegada.

En la meva pràctica clínica treballo amb dos tipus de trauma d'infantesa que van deixant empremta de maneres molt diferents. El primer és el trauma per succés: un fet concret, identificable, que va superar la capacitat del nen o la nena de gestionar-lo en aquell moment. El segon, i potser el més invisible, és el que alguns autors anomenen trauma per omissió o trauma relacional: no el que va passar, sinó el que hauria hagut de passar i no va ser. Créixer en un entorn on les emocions no es podien expressar, tenir un progenitor emocionalment absent tot i ser present físicament, no sentir-se vist ni valorat de manera sistemàtica, viure en una atmosfera d'inestabilitat o imprevisibilitat… Tot això pot deixar una cicatriu igual de profunda que un succés traumàtic únic.

El que fa que una experiència sigui traumàtica no és la seva objectivitat, sinó l'impacte que té sobre el sistema nerviós d'un nen que encara no té els recursos —cognitius, emocionals, relacionals— per integrar-la.

Per què el trauma d'infantesa segueix afectant en l'edat adulta

Aquí és on la neurobiologia ens ajuda a entendre quelcom fonamental. El cervell d'un infant és immadur i increïblement plàstic: aprèn i s'adapta a una velocitat extraordinària. Quan creix en un entorn segur i predictible, el seu sistema d'alerta s'entrena per distingir amenaces reals d'amenaces fictícies, i pot estar en repòs la major part del temps. Però quan creix en un entorn en el qual hi ha por, inestabilitat o absència emocional, el cervell aprèn que el món és un lloc perillós, i calibra el seu sistema nerviós en conseqüència: en alerta constant, preparat per la pitjor de les possibilitats.

El problema és que aquest calibratge no s'esborra automàticament en arribar a l'edat adulta. El sistema nerviós adult segueix funcionant amb el mapa que va dibuixar de nen. Per això una persona que va créixer amb un progenitor impredictible pot tenir reaccions d'alarma intenses davant d'un to de veu una mica elevat, fins i tot quan és al seu despatx de Manresa i no hi ha cap amenaça real. Per això algú que no va sentir-se estimat de manera consistent pot viure la distància temporal de la seva parella com un abandó devastador. El cos respon al present com si fos el passat, perquè ningú li ha dit mai que les regles han canviat.

Aquesta és, en essència, la marca del trauma d'infantesa en l'adult: respostes automàtiques que van tenir tot el sentit del món en el context en el qual es van formar, però que avui generen sofriment i interfereixen amb la vida.

Com es manifesta el trauma infantil en la vida adulta: els senyals més freqüents

A la meva consulta, les manifestacions del trauma d'infantesa en adults que veig amb més freqüència a Manresa, el Bages, La Seu d'Urgell i en sessions online inclouen:

• Ansietat crònica o hipervigilància: un estat de tensió de fons difícil d'explicar, la sensació d'estar sempre pendent que "passi alguna cosa".
• Dificultats per confiar: costar molt obrir-se als altres, esperar que la gent acabi fallant o fent mal, fins i tot quan les evidències diuen el contrari.
• Por a l'abandonament o evitació de la intimitat: dues cares de la mateixa moneda, tots dos arrelats en ferides de vinculació primerenques.
• Autoexigència extrema o perfeccionisme: la sensació que mai no és suficient, que cal demostrar el valor constantment per ser acceptat.
• Baixa autoestima persistent: una veu interior crítica que diu que no vals, que estàs trencat, que alguna cosa va malament en tu.
• Reaccions emocionals desproporcionades: explotar o quedar-se en blanc davant de situacions que als altres semblen menors.
• Símptomes somàtics sense causa orgànica: tensions musculars cròniques, problemes digestius, dolors difosos que els metges no acaben d'explicar.
• Patrons relacionals que es repeteixen: acabar sempre en les mateixes dinàmiques, amb persones similars, sense entendre per quina raó.

No cal tenir-los tots. Sovint n'hi ha dos o tres que dominen i que dificulten la vida de manera significativa. I el que és important subratllar és que cap d'ells no significa que la persona estigui "trencada" o que sigui feble: significa que va aprendre a sobreviure en un entorn difícil, i que el seu sistema nerviós no ha rebut encara el senyal que ara pot relaxar-se.

El cos guarda el que la ment no pot explicar

Una de les coses que m'ha ensenyat l'experiència clínica és que el trauma d'infantesa no es guarda principalment en forma de records verbals. El sistema límbic —la part del cervell que processa les emocions i l'activació— té memòria pròpia, una memòria que no necessita paraules. Per això tantes persones afectades pel trauma infantil no recorden "res concret", però sí que senten reaccions físiques en contextos que el seu cos associa inconscientment a l'amenaça original: palpitacions, tensió, un nus a l'estómac, el desig de fugir o de quedar-se paralitzat.

El cos sap. I per treballar el trauma d'infantesa de manera efectiva, és important tenir en compte aquesta dimensió corporal, no només la cognitiva. Això és quelcom que integro en la meva manera de treballar tant a la consulta de Manresa com en les sessions online: atendre el que la persona pensa i el que el seu cos diu al mateix temps.

Trauma d'infantesa i relacions de parella: el vincle que es repeteix

Les ferides relacionals primerenques tendeixen a manifestar-se amb especial intensitat en les relacions de parella. Els estils d'apego que vam desenvolupar amb els nostres primers cuidadors —segur, ansiós, evitador, desorganitzat— segueixen operant de fons en la nostra manera de vincular-nos als adults. Una persona amb un estil d'apego ansiós, per exemple, pot experimentar una necessitat de reassegurar-se constant i una por intensa al rebuig que la seva parella viu com a sufocant. Una persona amb un estil evitador pot tancar-se emocionalment quan la relació s'aprofundeix, sense entendre per quina raó posa distància just quan les coses van bé.

Sovint, la parella acaba convertint-se en l'escenari on es representen els guions apresos en la infantesa. Treballar el trauma d'infantesa —entendre d'on venen aquestes dinàmiques i, gradualment, modificar-les— pot transformar de manera profunda no només la relació amb un mateix, sinó també la qualitat de les relacions afectives més importants.

Si estàs llegint aquest article i et reconèixes en el que estic descrivint, vull que sàpigues una cosa: no estàs "boig" ni "boigament sensitiu". El que portes té una explicació, i té un camí. A la meva consulta treballem exactament amb aquest tipus de situació, i ho fem des del respecte al teu ritme i a la teva experiència. La primera visita és sense compromís, 60€, i la pots fer presencialment a Manresa o a La Seu d'Urgell, o bé online si vius en una altra part de Catalunya o d'Espanya.

Es pot sanar el trauma d'infantesa? El que la teràpia pot fer

La resposta curta és sí. No en el sentit de fer desaparèixer el passat —el que va passar, va passar—, sinó en el sentit de canviar la manera com el passat continua afectant el present. I això és, des del punt de vista pràctic, el que importa.

Quan algú em pregunta com treballo el trauma d'infantesa, la meva resposta és que no hi ha una única via ni un protocol fix. Cada persona és diferent, cada història és diferent, i el ritme de cadascú és diferent. El que sí puc dir és que en la meva pràctica faig servir eines amb sòlida evidència científica per al treball amb trauma, entre les quals destaca l'EMDR (Eye Movement Desensitization and Reprocessing), un dels tractaments psicològics amb més suport empíric per al processament de memòries traumàtiques. L'EMDR permet que el cervell acabi de processar experiències que van quedar "atrapades" sense arribar a integrar-se, i ho fa d'una manera que no requereix exposar-se al dolor de manera crua.

El procés terapèutic per al trauma d'infantesa té, habitualment, tres fases: primer una fase de preparació i estabilització, on construïm els recursos interns i externs que permetran treballar amb les memòries de manera segura; després una fase de processament, on anem elaborant les experiències difícils; i finalment una fase d'integració, on consolidem els canvis i mirem endavant. La durada varia molt: un trauma puntual pot treballar-se en unes poques setmanes; un trauma complex —amb experiències adverses repetides al llarg de la infància— requerirà un procés més llarg. Però fins i tot en els casos més complexos, la majoria de persones comencen a notar canvis rellevants en la seva qualitat de vida molt abans d'arribar al final del procés.

Com treballem el trauma d'infantesa a la meva consulta

Atenc a Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) i a La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), i també en format online per a persones de tot el Bages, el Berguedà, l'Alt Urgell, i de qualsevol lloc de Catalunya i Espanya. Les sessions duren una hora i el preu és de 60€ tant en format presencial com online.

Quan algú ve a veure'm per primera vegada, no li demanem que "demostri" el seu trauma ni que arribi amb un diagnòstic. El que fem és escoltar, entendre la situació des de dins, i conjuntament valorar quina és la millor manera de procedir. No hi ha cap compromís en la primera visita: si decideixes que no és el moment, o que preferiries anar amb un altre professional, és absolutament legítim. El que vull és que si decideixes quedar-te, ho facis perquè confies que és el lloc i el moment adequats.

Treballo en català, en castellà i en anglès, i atenc tant adults com adolescents. El trauma d'infantesa no té una edat per treballar-se: he vist transformacions profundes en persones de vint anys i de seixanta.