Trauma infantil en adults: com el passat afecta el present

Hi ha una frase que senteixo molt a consulta, formulada de maneres diferents però amb el mateix fons: "Sé que la meva infància no va ser fàcil, però ja ha passat. Per què m'afecta tant ara?" Quan algú em fa aquesta pregunta, sol portar anys intentant que el passat no compti. I no entén perquè el passat segueix irrompent en el present: en com s'estima, en com es defensa, en com es veu a si mateix.

La resposta curta és que el trauma no funciona com un arxiu que el cervell guarda i tanca. Funciona com una ferida que, si no es tracta, s'infecta per sota la pell sense que ningú la vegi. I les conseqüències del trauma infantil, en particular, poden ser especialment profundes perquè no afecten simplement allò que una persona ha viscut: afecten la manera com aquella persona s'ha construït.

Sóc psicòleg clínic i forense amb més de 8 anys d'experiència i director d'ILDE Psicologia. Atenc a Manresa, a La Seu d'Urgell i en format online. En aquest article vull explicar, des d'una perspectiva clínica però accessible, perquè el trauma infantil és especialment impactant, com es manifesta en l'edat adulta, i perquè hi ha una bona notícia que sovint no s'escolta prou.

Per què el trauma infantil és diferent: el cervell que s'estava construint

Un adult que viu una experiència traumàtica —un accident, una agressió, una pèrdua sobtada— té uns recursos que el cervell nen simplement no té. Té un còrtex prefrontal prou madur per contextualitzar l'experiència, per entendre que "ha passat una cosa terrible però ara estic fora de perill". Té paraules, té una història de vida prèvia que li dona un marc de referència, té la capacitat de buscar ajuda de manera autònoma.

El cervell nen no disposa de cap d'aquests recursos de la mateixa manera. Entre els zero i els dotze anys aproximadament, el cervell es troba en plena construcció: les connexions neuronals s'estan formant a una velocitat enorme, les estructures que regulen les emocions —especialment l'amígdala i el còrtex prefrontal— no estan madures, i el sistema d'aferrament —la manera com el nen aprèn a relacionar-se i a sentir-se segur— depèn enterament dels adults que té al costat.

Quan en aquest context de construcció apareix una experiència traumàtica —abús físic, abús sexual, negligència emocional, violència domèstica, pèrdues traumàtiques, situacions de terror perllongat, fins i tot formes de maltractament subtils però constants com la humiliació o el rebuig emocional persistent— el cervell nen no pot integrar-la. No té les eines. El que fa, per sobreviure, és fragmentar-la, dissociar-la, construir estratègies d'adaptació per funcionar en un entorn que ha resultat ser insegur.

Aquestes estratègies d'adaptació, que van ser funcionals quan tenien cinc, set o deu anys, sovint es queden actives en l'edat adulta. I llavors, el que era una solució intel·ligent de la infància es converteix en un obstacle.

Com afecta el trauma infantil el desenvolupament de l'aferrament

Un dels impactes més profunds del trauma infantil és sobre l'aferrament: la manera com el nen aprèn a relacionar-se amb les figures de cura i, per extensió, la manera com l'adult aprendrà a relacionar-se amb totes les persones significatives de la seva vida.

Quan les figures de cura són fonts de por —o quan són emocionalment absents, impredictibles o desbordades—, el nen es troba en una paradoxa impossible: la persona que hauria de proporcionar seguretat és la mateixa persona que genera inseguretat. El cervell ho gestiona, però ho gestiona amb un cost elevat: desenvolupa estils d'aferrament insegurs que distorsionen la manera com l'adult viurà les relacions.

• Aferrament ansiós: por intensa a l'abandó, necessitat excessiva de reassegurament, tendència a cedir els propis límits per no perdre la relació.
• Aferrament evitant: dificultat per connectar emocionalment, tendència a la desconnexió quan la relació s'apropa massa, por a la vulnerabilitat.
• Aferrament desorganitzat: la combinació dels dos anteriors; apareix sovint en persones que han patit abús directe per part de les figures de cura. Generen relacions intensament ambivalents, plenes de conflicte entre el desig de connectar i la por de ser danyades.

Reconèixer el propi estil d'aferrament és sovint el primer pas per entendre perquè les relacions segueixen els mateixos patrons dolorosos, malgrat que la persona ho vegi i vulgui canviar-ho.

Manifestacions del trauma infantil en l'edat adulta

El trauma infantil no sempre s'assembla al que imaginem quan sentim la paraula "trauma". No sempre hi ha flashbacks dramàtics ni episodis de pànic visibles. Sovint es manifesta de maneres que semblen problemes completament separats, fins que es col·loquen en context.

A la meva consulta veig, de manera recurrent, les següents manifestacions:

• Relacions disfuncionals repetides: la persona s'enamora sempre de parelles que la desvaloritzen, que la abandonen, que són emocionalment no disponibles; o bé és ella qui desapareix quan la relació es fa íntima.
• Baixa autoestima profunda i persistent: no la que es resol amb frases motivadores, sinó una convicció interna arrelada de no ser prou, de no merèixer, de ser un problema per als altres.
• Desregulació emocional: reaccions emocionals molt intenses i difícils de gestionar, o al contrari, una dificultat per sentir les emocions, com una anestèsia emocional crònica.
• Addiccions: a l'alcohol, a les drogues, al joc, a les relacions, al treball. El substrat comú és la necessitat de regular un dolor intern que no s'ha pogut processar.
• Depressió crònica: una tristesa de fons que no cedeix, una sensació de buit o de manca de sentit que existeix de fons independentment de les circumstàncies externes.
• Símptomes de TEPT o TEPT complex: intrusió de records, hipervigilància, evitació, alteració de la identitat i de la capacitat de confiar en els altres.
• Trastorn Límit de la Personalitat (TLP): un dels diagnòstics que amb major freqüència té el trauma infantil complex com a antecedent central.
• Problemes de salut física: investigació recent, especialment l'estudi ACE (Adverse Childhood Experiences), ha mostrat que el trauma infantil no tractat s'associa a un major risc de malalties cardiovasculars, autoimmunes i altres problemes crònics de salut física.

Quan veig aquest conjunt de dificultats, no les tracto com a problemes separats que cal abordar un per un. Primer intento entendre quin és el terreny del qual creixen.

Per què la força de voluntat no és suficient per superar el trauma infantil

Una de les coses que més entristeix veure és la quantitat d'energia que les persones que han patit trauma infantil destinen a intentar canviar a la força. "He de ser millor parella." "He de tenir més autoestima." "He de deixar de reaccionar així." I no ho aconsegueixen, no perquè siguin febles o no ho intentin prou, sinó perquè el trauma no es resol des del còrtex prefrontal —la part del cervell que raona— sinó des de les parts més primitives i emocionals del cervell, on els records traumàtics estan emmagatzemats d'una manera que escapa al control conscient.

Bessel van der Kolk, un dels investigadors de referència mundial en trauma, ho resumeix en el títol del seu llibre més conegut: "El cos porta el compte". El trauma viu en el sistema nerviós, en el cos, en les respostes automàtiques. Raonar-hi a sobre, voler-lo superar a la força, llegir sobre ell... tot pot ajudar parcialment, però no és suficient per processar-lo de debò.

Això no vol dir que la persona no tingui capacitat de canvi. Vol dir que el canvi requereix un tipus d'intervenció que arribi on el trauma viu: a les capes emocionals, corporals i relacionals del processament de l'experiència.

La bona notícia: el cervell adult pot processar el que el cervell nen no va poder

Aquí és on vull posar l'accent, perquè és la part que menys s'escolta i que, en la meva experiència clínica, és la més important: el cervell adult té una plasticitat que permet processar i integrar el que el cervell nen no va poder.

Això no vol dir "oblidar" ni "que deixi de fer mal". Vol dir que l'experiència traumàtica pot deixar de ser un arxiu obert que irrompeix constantment en el present i passar a ser una part de la història de la persona —una part que fa mal, però que ja no governa.

Les teràpies especialitzades en trauma —com l'EMDR, la teràpia centrada en el trauma, els enfocaments basats en l'aferrament o les teràpies sensoriomotrius— treballen precisament en aquest processament. No ho fan demanant a la persona que "parli del que li va passar" de manera indefinida, sinó ajudant el sistema nerviós a completar el processament que va quedar interromput.

He acompanyat persones que portaven trenta anys amb patrons que semblaven immutables i que, al llarg d'un procés terapèutic, han pogut construir relacions noves, reconèixer el seu propi valor, i viure des d'un lloc molt diferent del que havien conegut. No és màgia i no és ràpid, però és possible.

Com treballo el trauma infantil a la meva consulta

Quan una persona arriba a la meva consulta amb una sospita que el trauma infantil pot estar darrere de les seves dificultats actuals, comencem per una avaluació acurada. Vull entendre la història vital de la persona, els vincles que ha tingut, el tipus d'experiències que ha patit i com s'han expressat en la seva vida adulta. Sense pressa, sense forçar res.

A partir d'aquí, el procés terapèutic passa per tres fases que no són lineals, sinó que van i tornen en funció del que necessita cada persona:

• Fase d'estabilització: construir recursos interns, aprendre a regular les emocions, crear un espai intern segur des del qual poder apropar-se al material difícil sense ser engolit per ell.
• Fase de processament: treballar directament amb les experiències traumàtiques, a un ritme que el sistema nerviós pugui tolerar, utilitzant les eines terapèutiques adequades per a cada cas.
• Fase d'integració: incorporar el que s'ha processat a una narrativa de vida coherent, construir una identitat que no estigui definida pel que es va patir, i consolidar els canvis en les relacions i en la vida quotidiana.

Atenc presencialment a Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) i a La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), i ofereixo sessions online per a persones de tot Catalunya i de l'Estat. El preu de la sessió és de 60€ i la primera visita és sense cap mena de compromís.

Si et reconèixes en el que has llegit, o si hi ha alguna cosa que et ressona sense que sàpigues exactament perquè, potser val la pena que parlem. El primer pas no ha de ser gran: és simplement escriure'm i explicar-me com estàs.