Contrapericia psicològica: quan convé i com s'impugna un informe pericial

Quan una de les parts d'un procediment judicial rep un informe pericial psicològic que la perjudica, la primera reacció habitual és pensar que no hi ha res a fer. L'informe hi és, el professional que el signa és col·legiat, i sembla que el jutge ha de creure'l. Però l'experiència m'ha ensenyat que molts d'aquests informes presenten debilitats metodològiques importants que poden —i han de— ser posades en evidència. Per a això existeix la contrapericia psicològica: una anàlisi crítica, tècnica i fonamentada que revisa si l'informe de la part contrària compleix realment els estàndards científics i legals que exigeix la prova pericial.

He treballat en peritatges psicològics per a tribunals de Catalunya durant anys, des de la meva consulta a Manresa i a La Seu d'Urgell, i també en casos seguits de forma completament online. En aquest temps he vist informes de tot tipus: alguns molt ben elaborats, rigorosos i difícils d'impugnar; i d'altres que, malgrat la firma d'un col·legiat, no resistirien un mínim examen tècnic. La contrapericia és, precisament, l'eina que permet fer aquest examen de manera formal davant el tribunal.

Què és una contrapericia psicològica i en què es diferencia d'un peritatge de part

La confusió entre contrapericia psicològica i peritatge de part és molt freqüent, però la distinció és important. Un peritatge de part és un informe elaborat a partir d'una avaluació directa de la persona: el psicòleg perit entrevista el subjecte, aplica proves psicomètriques i emet conclusions sobre el seu estat psicològic, la credibilitat del seu testimoni o el dany que ha patit. La contrapericia, en canvi, treballa sobre un document ja existent: no avalua la persona, sinó que analitza l'informe que ha presentat l'altra part per determinar si és metodològicament sòlid.

Dit d'una altra manera: el peritatge de part construeix prova nova; la contrapericia psicològica qüestiona la prova existent. Les dues poden ser complementàries —i sovint ho són—, però responen a necessitats i moments processals diferents. La contrapericia és especialment útil quan no hi ha temps per elaborar un peritatge propi, quan el que cal és reduir el pes de l'informe contrari, o quan les deficiències tècniques d'aquell informe són tan evidents que convé posar-les en relleu de forma específica i argumentada.

Quan té sentit sol·licitar una contrapericia psicològica

No tots els informes pericials mereixen una contrapericia. Si l'informe de la part contrària és tècnicament rigorós, impugnar-lo sense arguments sòlids pot fins i tot perjudicar la credibilitat de la defensa. Per això, el primer pas sempre és llegir l'informe amb ulls crítics i professionals. Aquests són els senyals que m'indiquen que una contrapericia pot ser pertinent:

• Conclusions que superen les dades: l'informe arriba a diagnòstics o afirmacions que les proves aplicades no justifiquen per si soles.
• Absència de controls de validesa: no s'han utilitzat escales de detecció de simulació o d'exageració de símptomes, cosa que és imprescindible en context forense.
• Instruments no validats per a la població catalana o espanyola: l'ús de proves sense barems adequats invalida les conclusions psicomètriques.
• Metodologia no especificada: l'informe no detalla quines proves s'han aplicat, quants dies ha durat l'avaluació ni en quin context s'han fet les entrevistes.
• Raonament circular: el perit conclou el que ja presumia abans de l'avaluació, sense que les dades aportin evidència nova.
• Biaix de confirmació evident: l'informe selecciona únicament les dades que afavoreixen la tesi d'una part i ignora sistemàticament les que la contradiuen.

A la pràctica forense a Catalunya —i ho he comprovat en casos seguits des del Bages, l'Alt Urgell i altres comarques— aquests problemes apareixen amb més freqüència del que caldria esperar. No és que tots els perits actuïn de mala fe; de vegades és simplement manca de formació específica en psicologia forense, que és una especialitat amb requeriments molt particulars.

Què analitza una contrapericia psicològica ben feta

Quan elaboro una contrapericia psicològica, la meva feina és revisar l'informe de manera sistemàtica i documentada, seguint els estàndards científics i les exigències legals que estableix l'article 335 de la Llei d'Enjudiciament Civil. L'anàlisi se centra en cinc grans àrees:

• Objecte de la pericia: ¿l'informe respon realment a les preguntes que li ha formulat el tribunal o l'advocat? ¿O s'excedeix en les seves conclusions i opina sobre qüestions que no li corresponen?
• Metodologia emprada: ¿les tècniques d'avaluació que s'han fet servir són les adequades per a la pregunta que es vol respondre? ¿Estan validades científicament?
• Controls de validesa de les respostes: en context forense és imprescindible incloure proves que detectin si la persona avaluada exagera, minimitza o simula símptomes. Si no hi ha controls, les conclusions no poden ser fiables.
• Traçabilitat de les dades: ¿les conclusions es desprenen lògicament de les dades recollides, o hi ha salts argumentals que no queden justificats?
• Detecció de biaix: ¿el perit manté una postura neutral o mostra signes d'haver assumit el rol d'advocat de la part que l'ha contractat?

El resultat d'aquesta anàlisi és un document tècnic estructurat que l'advocat pot incorporar al procediment com a prova documental i que, si el jutge ho sol·licita, el perit pot ratificar i defensar oralment en el judici.

Una advertència important: la contrapericia no és una vareta màgica

Seria poc honest de la meva part no dir-ho clarament: una contrapericia psicològica, per ben fonamentada que estigui, no garanteix cap resultat concret en el judici. El jutge valora lliurement tota la prova pericial i pot donar més pes a un informe que a l'altre per raons que no sempre queden explícitament argumentades en la sentència. El que sí fa la contrapericia és posar sobre la taula les debilitats tècniques de l'informe contrari de manera formal i professional, oferir a l'advocat arguments sòlids per al torn de preguntes al perit contrari i, en molts casos, reduir significativament el pes que aquell informe pot tenir en la decisió final.

Dic això perquè he vist situacions en què algú ha gastat recursos en una contrapericia esperant que "destruís" l'informe contrari i que, quan el jutge ha dictat sentència sense mencionar-la explícitament, s'ha sentit estafat. La contrapericia és una eina processalment legítima i científicament rigorosa, però cal entendre bé per a què serveix i per a què no.

Com treballo els casos de contrapericia des de la meva consulta

Des de la meva consulta a Manresa —al carrer Carretera de Vic, 22— i a La Seu d'Urgell, atenc casos de peritatge psicològic i contrapericia de tot Catalunya i també de forma completament online. Quan un advocat o una família em contacta per un cas d'aquest tipus, el procés habitual és el següent:

Primer, rebo i llegeixo l'informe a impugnar. En aquesta primera lectura ja puc identificar si hi ha debilitats suficients per justificar una contrapericia o si, al contrari, l'informe és sòlid i convé plantejar una estratègia diferent. Segon, parlem —l'advocat, la família i jo— per entendre el context del procediment, els terminis i el que realment es vol aconseguir. Tercer, elaboro la contrapericia psicològica seguint els estàndards forenses, citant bibliografia científica i jurisprudència pertinent. I finalment, si el jutge ho demana, ratifiquem l'informe oralment en sala.

Si estàs en una situació com aquesta i no saps si una contrapericia és el que necessites, pots escriure'm per WhatsApp al 611 75 70 76 o contactar-me per la web. La primera consulta no té cap compromís, i puc orientar-te sense cost sobre si el cas té recorregut des del punt de vista pericial. El preu de les sessions és de 60 € per sessió, tant en format presencial com online.