Dol perinatal en profunditat: avortament, mort intrauterina i mort neonatal

Hi ha un tipus de pèrdua que la societat no sap del tot com gestionar. No hi ha costum establert, no hi ha protocol clar, i molt sovint no hi ha ni les paraules adequades. El dol perinatal —el que viu una família quan perd un fill o una filla durant l'embaràs o poc després del naixement— és un dels dolors més intensos que existeixen, i un dels més invisibles.

En la meva feina com a psicòleg acompanyo persones que han travessat aquest procés: mares que han perdut un fill a la vint-i-dos setmana de gestació i que no saben si "tenen dret" a plorar; pares que han estat forts durant el procés hospitalari i no han tingut espai per desfer-se; parelles que han perdut un bebè dues hores després de néixer i que el món de fora continua com si res no hagués passat. El dol perinatal és real. I mereix ser pres amb tota la serietat que es mereix.

Què entenem per dol perinatal: una definició que va més enllà de la setmana

El terme "perinatal" fa referència al període que envolta el part, però en la pràctica clínica i en el treball de dol l'utilitzem en un sentit més ampli. El dol perinatal abasta totes les pèrdues que es produeixen durant l'embaràs o en els primers dies o setmanes de vida del nadó. Inclou experiències molt diverses:

• Avortament espontani en el primer trimestre: la pèrdua que es produeix abans de la setmana 12 és la més freqüent —s'estima que afecta entre un 15 i un 25% dels embarassos coneguts— i paradoxalment la que rep menys reconeixement social. Moltes famílies ni han tingut temps d'anunciar el positiu quan ja han de gestionar la pèrdua en silenci.
• Avortament espontani en el segon trimestre: entre les setmanes 12 i 22, el bebè ja és visible en les ecografies, moltes famílies han compartit la notícia, i el vincle emocional acostuma a ser molt més intens. La pèrdua és devastadora i, en molts casos, comporta el part mèdic de la persona gestant.
• Avortament voluntari per causes mèdiques o fetals: la interrupció de l'embaràs per un diagnòstic greu de malformació o malaltia fetal és una forma de pèrdua que sovint porta associada una dimensió moral molt complexa. No és una decisió fàcil, i el dol que segueix pot ser especialment complicat d'elaborar per la culpa que moltes vegades l'acompanya.
• Mort intrauterina o fetal tardana: la mort del fetus a partir de la setmana 22 s'anomena mort fetal tardana. En molts casos, la persona ha de passar per un part, sovint induït, sabent que el bebè no neixerà viu. És un dels processos més dolorosos que una persona pot viure.
• Mort neonatal: la mort que es produeix durant els primers 28 dies de vida del nadó. El bebè ha nascut, s'ha vist, s'ha tocat, i la mort arriba de totes formes. Aquest dol porta una càrrega especial: el dolor de la pèrdua es barreja amb el record físic del fill real, que va tenir un nom i una presència en el món.

Tots aquests tipus de pèrdua produeixen un dol legítim. La setmana gestacional no determina l'intensitat de l'amor, ni la gravetat del dolor que queda quan tot s'acaba.

El silenci social que envolta la pèrdua perinatal

Una de les coses que trobo més doloroses quan acompanyo persones en el dol perinatal és el silenci que les envolta. No un silenci respectuós, sinó un silenci incòmode, de no saber què dir, de mirades que es desvien, de frases fetes que pretenen consolar però que en realitat tanquen la porta al dolor real.

"Ja en tindreu un altre." "Era molt petit, no havia sofert." "Almenys heu sabut aviat que alguna cosa anava malament." "Han passat dos mesos, ja hauries d'estar millor." Cadascuna d'aquestes frases, dites amb bona intenció, invalida la pèrdua. Diu a la persona que plora que el que ha perdut no era prou real, prou gran, prou important per justificar el dolor que senten.

El silenci institucional agrava el problema. Fins fa relativament poc, els hospitals no tenien protocols per acompanyar les famílies en cas de pèrdua perinatal. No hi havia una habitació diferenciada, no hi havia qui expliqués les opcions de comiat, no hi havia temps per al contacte amb el bebè. Les coses han millorat en alguns centres, però encara queda molt camí per recórrer. Moltes famílies m'expliquen que van sortir de l'hospital sense entendre del tot el que havia passat, sense haver pogut despedir-se, sense res tangible que els permetés processar la realitat de la pèrdua.

El silenci social fa una cosa molt concreta i molt danyina: aïlla les persones en el seu dolor. Quan el dol no pot ser compartit, quan no hi ha espai per parlar de qui s'ha perdut, el procés d'elaboració es complica enormement. La persona pot quedar-se atrapada en un dol que no pot expressar, que no té un lloc en el món social, i que per tant no pot avançar.

Com viuen els homes el dol perinatal: el dol negligit

Quan una família perd un fill durant l'embaràs o poc després del part, l'atenció —la poca que hi ha— sol anar dirigida a la mare o persona gestant. El pare, el co-progenitor, la parella, queda sovint en un segon pla. I dins seu, moltes vegades, hi ha el mateix dolor, però sense espai per expressar-lo.

He acompanyat homes que van ser els "pilars" de les seves parelles durant el procés de pèrdua, que van prendre decisions, que van gestionar els tràmits administratius i les trucades als familiars, que van estar presents i disponibles en tot moment. I mesos més tard arriben a la meva consulta amb un dol que no han tingut temps ni permís per viure.

El dol masculí en el context perinatal té algunes particularitats que és important reconèixer. En primer lloc, el vincle d'un home amb el bebè durant l'embaràs sol ser menys físic, menys immediat que el de la persona gestant. Això no significa que sigui menys real o menys profund, però sí que pot fer que el seu dol sigui menys visible per a l'entorn, i que la persona mateixa el qüestioni: "Potser jo no tinc dret a sentir-me tan malament, si mai el vaig arribar a conèixer de veritat."

En segon lloc, la pressió social sobre els homes per ser forts, per contenir les emocions, per prioritzar el suport a la parella per davant del propi benestar, pot dur a un procés de dol ajornat que acaba emergint mesos o anys més tard, sovint amb molta confusió sobre l'origen del malestar.

El dol perinatal dels homes existeix, és legítim, i mereix el mateix acompanyament que el de qualsevol altra persona en dol.

Rituals de comiat: fer real el que ha existit

Una de les funcions principals dels rituals fúnebres en qualsevol cultura és donar realitat a la pèrdua. Quan algú estimat mor, hi ha un cos, hi ha un funeral, hi ha un enterrament o una incineració, hi ha una tomba o un lloc on anar. Tots aquests elements ajuden el cervell i el cor a comprendre que la pèrdua ha estat real.

En el dol perinatal, sovint no hi ha res d'això. Especialment en les pèrdues primerenques, no hi ha ritual, no hi ha lloc, no hi ha cap objecte que ajudi a anclar la realitat del que ha passat. Aquesta absència fa que el procés d'elaboració sigui molt més difícil: com es plora algú que per a la majoria del món no ha existit?

Des del treball clínic, sabem que els rituals de comiat —fins i tot creats a posteriori, fins i tot petits i íntims— ajuden enormement. Algunes coses que les famílies troben útils:

• Posar nom al bebè, si no s'havia fet
• Guardar una fotografia, una empremteta o qualsevol memento que va estar en contacte amb el bebè
• Plantar un arbre o una planta en memòria seva
• Escriure una carta al bebè
• Crear un espai físic o virtual —un racó, una caixeta, un àlbum— on el bebè pugui existir
• Celebrar dates assenyalades —la data prevista de part, el dia que es van assabentar del positiu— com a dies de record
• Parlar del bebè pel seu nom davant de persones de confiança

No tots els rituals funcionen per a tothom. El que importa és que la família trobi la manera de donar existència social —dins el seu propi cercle— a qui s'ha perdut. Que el bebè pugui tenir un lloc en la història familiar, per petit que sigui el temps que hi va estar.

El dol perinatal i l'embaràs posterior: l'embaràs de l'arc de Sant Martí

Quan una família que ha patit una pèrdua perinatal queda embarassada de nou, s'entra en un territori emocional molt particular. L'embaràs que ve després d'una pèrdua s'anomena popularment "embaràs de l'arc de Sant Martí", una metàfora preciosa: l'arc de Sant Martí surt just quan la tempesta comença a deixar pas a la llum.

Però viure un embaràs de l'arc de Sant Martí no és senzill. La por és omnipresent. Cada ecografia és una prova que s'ha de superar. Cada moviment del bebè que s'atura uns minuts genera una angoixa que qui no ho ha viscut no pot comprendre del tot. Moltes persones no s'atreveixen a preparar el bressol fins a la darrera setmana, o fins que el bebè és a casa. Moltes no es permeten estar contentes del tot, per por de tornar a patir.

Al mateix temps, el dol del bebè anterior no ha desaparegut. Conviuen dos processos simultanis: el dol per qui s'ha perdut i l'esperança —barrejada amb por— per qui ve. Moltes persones senten culpa per estar contentes, com si la il·lusió pel nou embaràs traís la memòria del bebè perdut. Altres senten que no estan prou contentes, que no poden gaudir d'un moment que hauria de ser feliç.

El suport psicològic durant l'embaràs de l'arc de Sant Martí té un valor enorme. No per eliminar la por —la por és comprensible i legítima—, sinó per ajudar a transitar-la sense que paralitzi, per tenir un espai on poder tenir les dues emocions sense que cap les anulli a l'altra.

Com acompanyo el dol perinatal des de la meva consulta

Quan acompanyo una persona o una parella en el dol perinatal, el primer que faig és donar espai. Espai per parlar del bebè, de com era l'embaràs, de quins eren els somnis per al futur, del moment en què tot va canviar. Espai per als sentiments que no s'han pogut expressar en cap altre lloc: la ràbia, la culpa, l'enveja cap a qui té fills sans, la sensació d'injustícia, la pregunta sense resposta de "per què nosaltres".

Treballo des d'un enfocament integrador que combina l'acompanyament des de la teoria del dol —normalitzar el procés, identificar les fases sense forçar-les— amb tècniques de regulació emocional per als moments d'intensitat màxima, i amb treball de significat per ajudar a integrar la pèrdua en la història vital de la persona. No treballo per eliminar el dol: treballo perquè el dol pugui ser viscut i, amb el temps, integrat.

Atenc presencialment a Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) i a La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), i també en format online per a persones de tot Catalunya i de l'Estat. El preu de la sessió és de 60€, i la primera visita és sense cap compromís. Puc atendre en català, castellà i anglès.