Com és una sessió d'EMDR: el que pots esperar

Quan presento l'EMDR a un pacient per primera vegada, sovint la reacció oscil·la entre la curiositat i una certa cautela. I és lògic: escoltar que «mourem els ulls d'una banda a l'altra mentre penses en un moment difícil» sona, com a mínim, estrany. Per això crec que una de les coses més útils que puc fer —tant a la consulta de Manresa com en les sessions online— és explicar exactament com funciona una sessió d'EMDR, pas a pas, sense mistificacions ni simplificacions excessives.

L'EMDR (Eye Movement Desensitization and Reprocessing, o Dessensibilització i Reprocessament per Moviments Oculars) no és una teràpia màgica ni un procediment misteriós. Té una estructura molt clara, dividida en vuit fases, i dins de cada sessió seguim un protocol precís que garanteix que la persona està preparada, que el processament sigui segur i que cada sessió tingui un tancament adequat. Deixa'm explicar-te com és, per dins.

Abans del processament: la preparació és essencial

Una errada freqüent que veig en la comprensió popular de l'EMDR és creure que el tractament és simplement «moure els ulls i reviure el trauma». No és així. Abans d'activar cap record dolorós, dediquem un temps —a vegades diverses sessions senceres— a preparar-nos adequadament. Aquesta fase de preparació és, al meu parer, una de les més importants de tot el procés.

Durant la preparació, treballo dues eines fonamentals amb el pacient:

• El recurs de calma: és un lloc imaginari —un espai real o inventat— on la persona se sent completament segura i tranquil·la. Pot ser una platja, una habitació de la infància, un jardí, qualsevol cosa. Treballem per fer-lo tan viu i accessible com sigui possible: quin és l'olor d'aquest lloc, la temperatura, el so. L'objectiu és que, si durant el processament apareix una activació emocional massa intensa, la persona pugui retreure a aquest recurs de manera ràpida i eficaç per regular-se.
• El contenidor: és una metàfora per guardar temporalment allò que apareix durant la sessió però que no podem processar en aquell moment. Imaginem una caixa forta, un baül, un contenidor de qualsevol tipus on dipositarem el material que sorgeixi i que deixem per a una propera sessió. Saber que el que apareix no s'ha de resoldre ara i que es pot guardar de manera segura dona molta tranquil·litat.

No comencem el processament fins que estic segur que el pacient té prou recursos per contenir el que pot aparèixer. En casos de trauma complex o dissociació, aquesta fase pot durar setmanes. No és una pèrdua de temps: és el fonament que fa que el processament sigui possible i segur.

La identificació de la memòria diana

Un cop la persona és prou estable i té els recursos necessaris, comencem a identificar la «memòria diana»: el record o l'experiència concreta que treballarem en aquella sessió. Normalment és el moment de màxima intensitat emocional relacionat amb la dificultat que ha portat la persona a consulta.

Per identificar la memòria diana, uso un protocol específic que inclou diverses preguntes:

• Quina és la imatge que millor representa el pitjor d'aquell moment?
• Quan penses en aquesta imatge, quina creença negativa tens sobre tu mateix o tu mateixa? (Per exemple: «no sóc prou bo», «no estic a salvo», «no tinc el control».)
• Quina creença positiva t'agradaria tenir en el seu lloc? (Per exemple: «puc gestionar-ho», «estic a salvo ara», «valc».) I quant creus, en una escala d'1 a 7, que aquesta creença positiva és veritat?
• Quines emocions apareixen quan connects amb aquesta imatge i amb la creença negativa?
• On notes aquestes emocions al cos?

L'escala SUD: mesurem el malestar

Abans de començar el processament, sempre mesuro el que en EMDR s'anomena el SUD: les Subjective Units of Distress, o unitats subjectives de malestar. Li demano al pacient que, en una escala del 0 al 10 —on 0 és cap malestar i 10 és el màxim malestar imaginable—, valori la intensitat del que sent quan connecta amb la memòria diana.

Aquesta puntuació és important per diverses raons. Primer, ens dona una línia de base: sabem des d'on partim. Segon, ens permet monitorar l'evolució al llarg de la sessió: anirem mesurant el SUD periòdicament per veure si la intensitat emocional davalla. L'objectiu del processament és que la puntuació SUD arribi a 0 o 1 —que la memòria pugui recordar-se sense l'activació emocional intensa que hi havia al principi.

No sempre arriba a 0 en una sola sessió, i això és perfectament normal. El processament pot continuar entre sessions i reprendre's en la següent.

El processament: l'estimulació bilateral i «deixar anar»

Aquí arriba la part que més sorprèn i que, alhora, sol ser la que genera més preguntes. Un cop hem establert la memòria diana i el SUD inicial, comencem el processament amb estimulació bilateral.

L'estimulació bilateral és el que diferencia l'EMDR d'altres teràpies. Pot ser de tres tipus:

• Moviments oculars: el més clàssic. Seguiu el meu dit —o un objecte, o un punt de llum— d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, de manera rítmica, mentre mantens en ment la imatge de la memòria diana.
• Tapping: petits tocs alternats a les mans o als genolls. Molt usat en sessions online o quan el moviment ocular no és còmode.
• Estimulació auditiva: sons alternats a l'orella esquerra i dreta, normalment a través d'auriculars.

Durant el processament, el que li demano al pacient és quelcom que sona senzill però que requereix una certa pràctica: «limita't a observar el que apareix». No has d'analitzar, no has de buscar sentit, no has de recordar correctament. Simplement observes el que apareix —imatges, sensacions, pensaments, emocions, records nous— i m'ho dius quan paro els moviments. Jo no guio el processament ni et dic el que hauries de sentir. El teu cervell sap el camí; jo acompanyo.

Cada sèrie d'estimulació bilateral dura entre 20 i 40 segons aproximadament. Paro, et pregunto «què apareix?» o «què notes?», tu em respostes breument i, si el processament segueix avançant, tornem a engegar una altra sèrie. Sessió rere sessió, el cervell va integrant la informació traumàtica, reduint la càrrega emocional i construint connexions noves amb records i recursos més adaptatius.

La integració: instal·lar la cognició positiva

Un cop el SUD ha baixat a 0 o 1, fem el que en EMDR s'anomena la instal·lació de la cognició positiva. Recordes la creença positiva que havies identificat al principi («estic a salvo ara», «puc gestionar-ho»)? Ara et demano que la connectis amb la imatge de la memòria diana —que ja no activa el malestar d'abans— i fem uns quants sets d'estimulació bilateral per reforçar i consolidar aquesta connexió.

Mesurem la VOC (Validity of Cognition, o validesa de la cognició), una escala d'1 a 7 que indica quant creus ara que la creença positiva és veritat. L'objectiu és que arribi a 6 o 7. Quan la cognició positiva s'instal·la de veritat, no és un esforç de voluntat creure-la: simplement, és el que notes com a cert quan penses en el record que treballem.

Després fem un escaneig corporal: recorro mentalment el cos de dalt a baix i verifico si queda alguna tensió, sensació o incomoditat física associada a la memòria. Si apareix alguna cosa, fem unes sèries addicionals fins que el cos estigui clar.

El tancament: no marxes «a mig processament»

El tancament és una fase que mai salto, independentment de com hagi anat la sessió. Serveix per assegurar que la persona surt de la sessió en un estat d'equilibri suficient, amb tots els recursos que necessita per als dies que venen fins a la propera cita.

Si la sessió ha estat completa —és a dir, si hem aconseguit processar la memòria fins a un SUD de 0 o 1 i instal·lar la cognició positiva—, el tancament és breu: uns minuts per retornar al present, respirar i parlar de com s'ha sentit el procés.

Si la sessió ha estat incompleta —perquè el temps s'ha acabat o perquè el material que ha aparegut és molt intens—, el tancament és més actiu: usem el contenidor per guardar de manera segura allò que ha aparegut, torneu al recurs de calma per estabilitzar-vos, i parlem de com gestionar el que pugui sorgir entre sessions.

Mites que desactivo a la meva consulta

Al llarg dels anys, he escoltat les mateixes pors i malentesos moltes vegades. Vull desfer-ne els principals:

• «M'hipnotitzarà»: l'EMDR no és hipnosi. En cap moment perds la consciència, t'adormes ni entres en un estat alterat. Estàs plenament present, m'escoltes i pots aturar la sessió quan vulguis.
• «Perdré el control»: el protocol d'EMDR inclou mecanismes explícits perquè mai et sentis depassat o depassada. La preparació, el recurs de calma i el contenidor existeixen precisament per això. Jo sempre estic atent al teu nivell d'activació i redueixo el ritme si cal.
• «Serà com en una pel·lícula, reviuré el trauma de manera intensa»: el processament amb EMDR no és una immersió traumàtica. El que demano és que mantinguis la imatge de la memòria «d'una certa distància», com si la veiéssiu en una pantalla mentre passegeu per la sala. No es tracta de tornar a viure el trauma: es tracta de processar-lo des d'un lloc de seguretat.
• «Hauré de parlar molt del que em va passar»: l'EMDR és, paradoxalment, una de les teràpies on menys es parla del detall del trauma. No necessito que m'expliquis tot el que va passar. Puc treballar amb la imatge i les sensacions sense que hagis de verbalitzar cada detall si no vols.

Sessions de 90 minuts: per què les prefereixo

Les sessions d'EMDR les ofereixo habitualment en format de 90 minuts quan estem en la fase de processament actiu. Hi ha una raó molt pràctica: el protocol té diverses fases, i comprimir totes en 60 minuts sovint implica o bé no entrar prou en el processament o bé no tenir temps per un tancament adequat.

Amb 90 minuts, podem dedicar els primers 15-20 minuts al check-in (com ha estat la setmana, quin material ha aparegut entre sessions), 50-60 minuts al processament actiu i 15-20 minuts al tancament i integració. Aquesta estructura dona molt millors resultats i, sobretot, la persona surt de la sessió estabilitzada.

Per a les sessions de preparació o les de revisió —sense processament actiu de memòries—, 60 minuts és suficient.

Per què de vegades s'empitjora lleugerament entre sessions

Vull parlar d'una cosa que no sempre s'explica bé i que pot generar alarma si no es preveu: entre sessions d'EMDR, especialment les primeres sessions de processament, pot aparèixer material emocional nou. Somnis vívids, imatges que sorgeixen espontàniament, una certa irritabilitat o una major sensibilitat emocional durant uns dies.

Això no vol dir que el tractament estigui fent mal. Vol dir que el processament neuronal continua fora de la consulta. El cervell segueix treballant, creant connexions noves, integrant la informació. És com quan comences a fer esport: els primers dies els músculs fan mal, no perquè l'esport faci mal, sinó perquè s'estan adaptant.

Per això, en la fase de processament actiu, sempre indico als meus pacients que:

• Curin el son i evitin prendre alcohol o substàncies que puguin interferir amb el processament.
• Tinguin el recurs de calma a mà i el practiquin si apareix algun material intens.
• Es permetin anotar el que apareix —imatges, pensaments, sensacions— perquè ho treballem a la propera sessió.
• Em contactin si senten que el material que apareix els desborda.

Generalment, aquesta fase de major activació entre sessions és transitòria. Passades unes setmanes de processament, la majoria de pacients descriu una sensació creixent de lleugeresa i alleugeriment.

Si et preguntes si l'EMDR pot ser una opció per a tu, el millor és que ho parlem directament. A la primera visita —sense compromís i a 60€— faig una valoració del teu cas, t'explico si l'EMDR és l'enfocament adequat i, si és que sí, et detallo exactament com abordaríem el procés. Pots contactar-me per WhatsApp al 611 75 70 76 o fer clic al botó de sota.