Psicologia forense en custòdies de menors: el superior interès del menor

Una de les intervencions psicològiques més exigents que realitzo és la que té lloc quan una família es trenca i hi ha menors al mig d'un procés judicial de custòdia. La separació, per si mateixa, ja és un moment de molta tensió emocional per a totes les persones implicades. Quan a sobre s'hi afegeix un conflicte legal, la intensitat es multiplica i els fills queden, sovint sense voler-ho ningú, atrapats en una dinàmica que pot perjudicar el seu desenvolupament si no es gestiona bé.

Com a psicòleg forense, la meva feina en aquests casos no és prendre partit per cap dels dos progenitors. La meva funció és exclusivament tècnica i independent: avaluar, des d'una perspectiva psicològica rigorosa, quina situació de custòdia respon millor al que la llei anomena el "superior interès del menor". En aquest article vull explicar com funciona aquesta avaluació, què busco, què no faig, i quin paper real té l'informe pericial en la decisió judicial.

El principi del superior interès del menor: de què parlem

El concepte de "superior interès del menor" és el principi rector de tot procediment de custòdia, tant a l'Estat espanyol com en el dret internacional (Convenció sobre els Drets de l'Infant, 1989). No és una frase buida: obliga els tribunals i els professionals a prioritzar el benestar del nen o nena per sobre de qualsevol altre interès, incloent-hi els dels progenitors.

En termes pràctics, significa que la custòdia no s'atorga en funció de qui "ho mereix" o qui ha actuat millor o pitjor durant la relació de parella. La pregunta que el jutge —i jo, com a perit— hem de respondre és: quina mesura de custòdia garanteix millor el desenvolupament físic, emocional i social d'aquest menor concret, en aquesta situació concreta? I la resposta pot ser molt diferent d'un cas a un altre.

L'avaluació de les competències parentals: què examino en cada progenitor

La primera gran àrea d'avaluació en un peritatge de custòdia és la dels dos progenitors. Quan parlo de "competències parentals", no m'estic referint a si la persona és un bon advocat, un bon professional o un bon cònjuge. Em refereixo a capacitats molt específiques relacionades amb la criança:

• Capacitat emocional i estabilitat psicològica: avaluo si el progenitor presenta trastorns psicològics actuals, com gestiona les seves pròpies emocions —especialment les negatives— i si és capaç de mantenir la calma en situacions de conflicte davant dels fills. Un progenitor que desregula emocionalment en presència dels menors genera en ells una càrrega ansiosa que pot ser molt perjudicial.
• Vincle afectiu amb el fill: exploro la qualitat del lligam emocional establert, la sensibilitat del progenitor a les necessitats del nen, la seva capacitat d'empatia parental i la història de la relació paterno-filial o materno-filial abans i durant la separació.
• Habilitats de criança: organització de la vida quotidiana del menor (escoles, metges, activitats extraescolars, alimentació, higiene), capacitat per establir límits de manera afectuosa i coherent, i disponibilitat real —no només declarada— per atendre les necessitats del fill.
• Actitud envers l'altre progenitor: un dels factors que la recerca ha identificat com a clau en el benestar post-separació dels fills és que cadascun dels progenitors faciliti —o almenys no obstaculitzi— la relació del menor amb l'altre. Valoro si hi ha conductes de desqualificació, de triangulació del fill en el conflicte de parella o d'interferència en les visites.
• Xarxa de suport: la criança no es fa sola. Examino de quins recursos compta cada progenitor: família extensa disponible i implicada, suport d'una parella estable, situació laboral que permeti la conciliació, habitatge adequat.

Aquestes dimensions les avaluo a través d'entrevistes clíniques estructurades, aplicació de proves psicomètriques validades i, sempre que és possible, d'observació directa de la interacció progenitor-fill en sessió.

L'avaluació del menor: escoltar sense influir

L'altra gran àrea del peritatge és el propi menor. Aquí el meu treball ha de ser especialment acurat, perquè es tracta d'una persona en situació de vulnerabilitat que es troba al mig d'un conflicte que ella no ha creat.

En les sessions amb el menor exploro:

• Estat emocional i símptomes de malestar: nivell d'ansietat, tristesa, irritabilitat, canvis de conducta en l'escola o a casa, problemes de son, queixes psicosomàtiques. Molts nens manifesten l'impacte de la separació conflictiva a través del cos o del comportament, no amb paraules.
• Vincle afectiu amb cadascun dels progenitors: com parla del pare, com parla de la mare, què diu que fa amb cadascú, com es sent quan hi és. Observo no només el contingut verbal sinó el to emocional, les incongruències, els silencis.
• Preferències expressades: a partir de determinada edat, i sempre de manera no directiva, exploro si el menor expressa preferències espontànies sobre on vol viure o amb qui vol estar. Això és una dada, no un veredicte. Cal interpretar-la en context.
• Indicadors de benestar general: rendiment escolar, qualitat de les relacions amb iguals, activitats d'oci, sensació de seguretat, xarxa de vincles afectius estables.

La manera d'entrevistar un menor en context forense és molt diferent de com ho faria en un context clínic. He de garantir que les meves preguntes no suggereixen, no indueixen i no afegeixen pressió sobre el nen. L'objectiu és crear un espai on el menor pugui expressar-se lliurement, sense sentir que ha de respondre "correctament" o que la seva resposta perjudicarà algú que estima.

El rol del perit vs. el rol del mediador: dos figures molt diferents

Sovint em pregunten si faig mediació familiar. La resposta és no, i és important entendre la diferència perquè sovint es confonen.

El mediador familiar és un professional neutral que treballa amb els dos progenitors per ajudar-los a arribar a acords de manera consensuada. El seu objectiu és que les parts trobin solucions conjuntes, pacífiques i duradores, sense necessitat de que el jutge decideixi per ells. La mediació és voluntària, confidencial i orientada al consens.

El perit psicòleg, en canvi, no busca acords ni treballa per a cap de les parts (o treballa per al tribunal, si l'ha nomenat d'ofici). La seva funció és avaluar i informar. Emet un document tècnic —l'informe pericial— que és una prova en el procediment judicial. El perit no negocia, no aconsella i no intenta que les parts s'entenguin. Analitza, mesura, argumenta i conclou.

Una mateixa persona no pot ser alhora perit i mediador en el mateix cas, perquè els rols i els marcs ètics són radicalment incompatibles.

Per què el perit no decideix la custòdia

Aquesta és, potser, la confusió més freqüent que trobo quan les famílies em contacten. La por —comprensible— és que el psicòleg "decidirà" on aniran els fills. I vull ser molt clar: el perit psicòleg no decideix res.

El que faig és emetre un informe tècnic amb conclusions i recomanacions basades en l'avaluació. Aquest informe entra al procediment judicial com una prova pericial, que el jutge valora juntament amb la resta de proves: declaració de les parts, testimonis, informes escolars, informe del Ministeri Fiscal, etc.

El jutge pot acceptar les meves recomanacions íntegrament, pot acceptar-les parcialment, pot matisar-les o, motivadament, pot apartar-se'n. La decisió final és sempre jurisdiccional, no pericial. Això significa que, per molt rigorós que sigui el meu informe, el jutge té l'última paraula. I és just que sigui així: el jutge és qui integra tots els elements del cas i qui porta la responsabilitat de la resolució.

Indicadors de preferència parental manipulada: cautela davant el debat del SAP

En peritatges de custòdia és relativament freqüent trobar situacions en les quals el menor expressa un rebuig intens —i aparentment injustificat— cap a un dels dos progenitors. Quan s'investiga l'origen d'aquest rebuig, de vegades emergeix un patró en el qual l'altre progenitor ha estat, conscientment o inconscient, influenciant el fill.

Al voltant d'aquest fenomen existeix un debat científic i jurídic important. El terme "Síndrome d'Alienació Parental" (SAP), proposat per Richard Gardner als anys 80, descriu un quadre en el qual un menor rebutja un progenitor com a resultat de la "programació" per part de l'altre. Malgrat la seva àmplia difusió, el SAP no figura com a diagnòstic reconegut ni al DSM-5 ni a la CIE-11, i ha rebut crítiques metodològiques i ètiques substancials. Alguns estudis han assenyalat que l'etiqueta ha estat usada de manera inapropiada en casos on hi havia denúncies de maltractament o abús real, invisibilitzant el risc.

Per això, en la meva pràctica forense, evito sistematitzar el diagnòstic de SAP. En canvi, sí que examino detalladament indicadors concrets de conductes d'interferència parental, que són avaluables empíricament:

• Discursos desqualificadors del progenitor absent en presència del menor
• Restriccions injustificades al règim de visites o comunicació
• Interrogatoris sistemàtics al menor sobre les activitats a casa de l'altre progenitor
• Triangulació del fill com a missatger o aliat en el conflicte de parella
• Incongruències entre el discurs del menor i la seva conducta observable en sessió
• Rebuig estereotipat, rígid i sense matisos cap a un progenitor (incloent-hi familiars propers a aquest)

Quan trobo aquests indicadors, els reflecteixo a l'informe amb el suport de les evidències recollides, i sempre en el marc del que prescriuen les guies pericials de referència a l'Estat espanyol (Guia d'Actuació per a Psicòlegs Forenses del Consell General de Psicologia de 2018).

L'informe de custòdia: contingut i estructura

L'informe pericial psicològic de custòdia és el document final que sintetitza tota l'avaluació. No és un simple resum de sessions: és un document tècnic-científic que ha de ser comprensible per a operadors jurídics (jutges, advocats, fiscals) que no són experts en psicologia.

En la meva pràctica, l'informe inclou habitualment les seccions següents:

• Encàrrec pericial i objectius: qui encarrega l'avaluació, quines preguntes s'han de respondre i en quin marc procedimental.
• Metodologia: sessions realitzades, instruments psicomètrics aplicats (com el MCMI-IV, el BFQ, el Cuestionario de Capacidades y Dificultades SDQ o el Dibujo de la Familia, entre d'altres), fonts documentals consultades.
• Resultats per a cada avaluat: secció independent per a cada progenitor i per al menor, amb les dades obtingudes i la seva interpretació clínica i forense.
• Anàlisi integrada: posada en comú de tots els resultats, identificació de factors de risc i de protecció, valoració de la dinàmica familiar en conjunt.
• Conclusions i recomanacions: resposta explícita a les preguntes del peritatge, amb proposta motivada de la mesura de custòdia que millor s'ajusta al superior interès del menor en el cas concret. Pot incloure recomanacions sobre el règim de visites, la necessitat d'intervenció terapèutica, o mesures de suport familiar.

L'informe és un document sotmès a contradicció: el perit pot ser citat a declarar al judici oral i defensar-lo davant el tribunal i de les parts. Per això cada conclusió ha d'estar argumentada i sostinguda per evidències recollides durant el procés d'avaluació.

Quan es sol·licita un perit psicòleg en un cas de custòdia

El peritatge psicològic de custòdia es pot sol·licitar de dues maneres. Una és de forma judicial: el propi tribunal demana a l'Equip Psicosocial Judicial (format per psicòlegs i treballadors socials) que realitzi l'avaluació. L'altra és a instància de part: una de les parts —o les dues— contracten un perit privat per elaborar un informe que presentaran com a prova.

Com a perit privat, treballo tant per encàrrec d'un progenitor com per encàrrec de totes dues parts conjuntament. En tots els casos, el meu compromís és amb la imparcialitat tècnica i amb el benestar del menor, per sobre de qualsevol altre interès. Si en el decurs de l'avaluació detectés algun element que contradigués la narrativa del client que m'ha contractat, el meu deure professional és reflectir-ho honestament a l'informe.

Si esteu immersos en un procés de custòdia i necessiteu una valoració psicològica forense rigorosa, podeu contactar-me. Atenc presencialment a Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) i a La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), i ofereixo sessions de valoració inicial online. Parlo català, castellà i anglès.