Psicologia forense i violència de gènere: l'avaluació del dany psicològic

La psicologia forense és una de les àrees de la meva pràctica professional que m'exigeix una combinació d'habilitats que no sempre van juntes: la sensibilitat clínica per acompanyar una persona en un moment de màxima vulnerabilitat, i el rigor tècnic i la imparcialitat que exigeix un procediment judicial. En els casos de violència de gènere, aquesta tensió és especialment intensa, perquè el que avaluo té conseqüències reals en la vida de les persones que hi estan implicades.

Porto anys fent peritatges en casos de violència de gènere, i cada vegada que m'assec davant d'una víctima per iniciar l'avaluació forense, tinc presents dues responsabilitats simultànies: ser fidel als fets i a la metodologia científica, i fer-ho des d'un lloc de respecte absolut per la persona que tinc davant. Aquestes dues coses no es contradiuen; al contrari, es necessiten mútuament.

El rol del perit psicòleg en casos de violència de gènere

En un procediment judicial per violència de gènere, el perit psicòleg pot ser requerit per diverses parts: pel jutjat directament, per l'acusació particular (la defensa de la víctima) o per la defensa de l'acusat. Cadascun d'aquests encàrrecs implica un rol diferent, però en tots els casos el que el jutjat espera d'un perit és la mateixa cosa: un judici tècnic fonamentat, independent i metodològicament sòlid.

En la meva pràctica, les avaluacions forenses en casos de VG s'articulen al voltant de tres àmbits principals:

• Avaluació del dany psicològic: determinar quin impacte han tingut els fets denunciats sobre la salut mental de la víctima, tant en termes de diagnòstic clínic com d'afectació funcional en la seva vida quotidiana.
• Avaluació de la credibilitat del testimoni: analitzar la qualitat i la coherència del relat de la víctima, tenint en compte els criteris metodològics establerts per la literatura científica. Això no és —i no pot ser— una qüestió d'impressió personal o intuïció.
• Valoració de l'afectació seqüelar: distingir entre el dany psicològic agut —la resposta emocional als fets— i les seqüeles psicològiques que persistiran un cop estabilitzada la persona, cosa que té implicacions directes per a la determinació d'indemnitzacions i mesures de protecció.

Cada un d'aquests àmbits requereix una metodologia específica i instruments d'avaluació validats. No n'hi ha prou amb una entrevista clínica intuïtiva: la psicologia forense exigeix documentar cada pas del procés, justificar cada decisió tècnica i ser capaç de defensar les conclusions davant un tribunal.

L'informe de dany psicològic: estructura i elements essencials

L'informe pericial de dany psicològic és el document que materialitza tota l'avaluació forense. No és un informe clínic de tractament ni un resum de sessions terapèutiques: és un document tècnic amb valor probatori, i la seva estructura ha de respondre a criteris forenses específics.

En la meva pràctica, un informe de dany psicològic en casos de violència de gènere inclou sempre els elements següents:

• Recull cronològic dels fets: una descripció detallada, ordenada temporalment, dels episodis de violència relatats per la víctima, amb especial atenció a la progressió, la freqüència i la tipologia (física, psicològica, sexual, econòmica). Aquesta part és fonamental per establir el nexe causal posterior.
• Historial clínic previ rellevant: si la víctima tenia antecedents de patologia mental, és imprescindible analitzar si els símptomes actuals suposen una nova aparició relacionada amb els fets o una agudització d'una condició preexistent. Ignorar aquest element debilita greument l'informe.
• Avaluació psicològica actual: administració de proves psicomètriques estandarditzades (escales de TEPT, depressió, ansietat, dissociació, impacte de l'esdeveniment traumàtic), complementades per l'entrevista clínica estructurada.
• Diagnòstic clínic: si els criteris ho permeten, s'estableix un diagnòstic segons els sistemes classificatoris vigents (DSM-5-TR o CIE-11). En violència de gènere, els diagnòstics més freqüents que trobo són el trastorn d'estrès posttraumàtic (TEPT), la depressió major, els trastorns d'ansietat i les reaccions adaptatives.
• Nexe causal: aquest és, potser, l'element tècnicament més delicat de tot l'informe. Establir que els símptomes actuals de la víctima es deuen als fets denunciats, i no a altres causes, requereix una argumentació rigorosa que tingui en compte la cronologia, la relació dosi-resposta i l'exclusió d'explicacions alternatives plausibles.
• Pronòstic i necessitats de tractament: una estimació del temps i del tipus de tractament necessaris per a la recuperació, que pot tenir implicacions directes en la quantificació del dany als efectes de la responsabilitat civil.

El sistema de valoració forense de Soria i col·laboradors

Una de les referències metodològiques que faig servir habitualment en la valoració del dany psicològic és el sistema de Soria, Garrido i Hernández-Guanir, que proposa un marc integrat per a l'avaluació forense en casos de violència. Aquest sistema és especialment útil perquè distingeix entre tres nivells d'anàlisi que sovint es confonen en la pràctica:

• Dany psicofísic: l'afectació orgànica i psicosomàtica derivada de la violència (alteracions del son, somatitzacions, impacte sobre la salut física).
• Dany psicosocial: el deteriorament en el funcionament relacional, laboral i familiar de la víctima com a conseqüència directa de la situació viscuda.
• Dany psicojurídic: la valoració de les seqüeles en termes que siguin útils per al sistema judicial: grau d'incapacitat temporal, seqüeles permanents, necessitat de tractament i import indemnitzatori.

Fer servir un marc estructurat com aquest té un avantatge important: permet que l'informe sigui comprensible per a professionals del dret que no tenen formació psicològica, sense sacrificar el rigor clínic. En un judici, la capacitat de comunicar conceptes tècnics de manera clara és tan important com el contingut mateix de l'informe.

L'avaluació de la credibilitat: adults i menors

Un dels aspectes més sensibles de la psicologia forense en violència de gènere és l'avaluació de la credibilitat del testimoni. Vull ser molt clar sobre una cosa: el perit no determina si la víctima diu la veritat o menteix. El perit analitza si el relat presenta les característiques estructurals i de contingut que la literatura científica associa als testimonis veraços. Són coses molt diferents.

En l'avaluació de víctimes menors d'edat, el protocol més àmpliament acceptat és el CBCA (Criteria-Based Content Analysis), integrat en el SVA (Statement Validity Analysis). El CBCA analitza 19 criteris agrupats en cinc categories:

• Característiques generals del relat (estructura lògica, elaboració desordenada, quantitat de detalls).
• Continguts específics (ancoratge contextual, descripció d'interaccions, reproducció de converses, complicacions inesperades).
• Peculiaritats del contingut (detalls inusuals, detalls superfluus, malentesos ben relatats).
• Continguts relacionats amb la motivació (correccions espontànies, admissió de pèrdues de memòria, dubtes sobre el propi relat).
• Elements específics del delicte.

En víctimes adultes de violència de gènere, la situació és diferent i metodològicament més complexa. No existeix un equivalent directe del CBCA per a adults amb la mateixa base empírica. El que faig en la meva pràctica és una avaluació integrada que inclou:

• Anàlisi de la coherència interna i externa del relat al llarg de diverses entrevistes.
• Valoració de la consistència amb les proves documentals disponibles (informes mèdics, missatges, denúncies prèvies).
• Avaluació de la suggestibilitat (escales de Gudjonsson) per descartar la influència de factors externs en la configuració del relat.
• Exploració de possibles motivacions per a la falsa denúncia, sense pressuposar-les, però tampoc ignorant-les.
• Anàlisi de la presència de detalls perifèrics, emocions congruents, contradiccions i evolució del relat en el temps.

La credibilitat no és un judici dicotòmic de veritat o mentida: és una valoració probabilística de la qualitat del testimoni, i cal comunicar-la com a tal en l'informe.

Els reptes deontològics de la psicologia forense en VG

Treballar en l'àmbit forense de la violència de gènere planteja alguns dels dilemes deontològics més complexos que he viscut com a professional. No tinc intenció de minimitzar-los ni de presentar-los com a resolts, perquè no sempre ho estan.

El primer és el de la neutralitat. Com a perit, he de mantenir la imparcialitat metodològica fins i tot en casos on el patiment de la víctima és evident i els fets semblen clars. Qualsevol biaix de confirmació —tendir a trobar el que espero trobar— compromet la validesa de l'informe i, per tant, fa un mal flac a la mateixa víctima que intento ajudar. La imparcialitat no és indiferència: és la condició necessària perquè la meva opinió tècnica tingui valor probatori.

El segon és el de la compatibilitat de rols. Com he mencionat, no és deontològicament adequat que el psicòleg que ha tractat terapèuticament una víctima faci també l'informe pericial. Els rols de terapeuta i perit responen a lògiques i objectius diferents i barrejar-los perjudica els dos processos.

El tercer és el de la revictimització. L'avaluació forense implica demanar a la víctima que reviuri els episodis traumàtics de manera detallada, a vegades en repetides ocasions. Fer-ho des del respecte, amb una estructura clara de l'entrevista i sense pressió per obtenir detalls addicionals, és un imperatiu ètic. El meu deure no s'acaba en l'informe: passa també per no causar un dany addicional en el procés d'obtenir la informació que necessito.

El quart és el de la comunicació dels resultats. Quan les conclusions de l'avaluació no donen suport a la versió de la víctima —cosa que passa, amb menor freqüència del que es pensa— el perit té l'obligació de comunicar-ho amb claredat, assumint que pot tenir conseqüències en el procediment. Reescriure les conclusions per no perjudicar la persona que tens davant no és ajudar-la: és falsificar l'informe, cosa que és tant deontològicament inacceptable com penalment rellevant.

Per què la psicologia forense protegeix les víctimes reals

Hi ha una idea errònia bastant estesa que diu que el rigor metodològic en l'avaluació de la credibilitat equival a posar en dubte les víctimes. No és així. Precisament perquè la violència de gènere és un problema real, greu i estructural, és fonamental que les eines que fem servir per provar-la siguin sòlides i defensables tècnicament.

Un informe mal fet —sigui per excés de biaix favorable a la víctima o per manca de rigor metodològic— és fàcilment desmuntat per la defensa en un judici, cosa que pot tenir conseqüències desastroses per a la víctima. Un informe tècnicament sòlid, en canvi, és una prova pericial de pes que el tribunal difícilment pot ignorar.

En definitiva, quan faig un peritatge psicològic en un cas de violència de gènere, el que estic fent és posar la meva formació i la meva experiència al servei d'un sistema que necessita respostes fonamentades. No respostes còmodes, ni respostes predeterminades per a qui m'ha encomanat l'informe: respostes tècnicament honestes. I en la meva experiència, les víctimes reals no necessiten que ningú distorsioni la realitat per defensar-les. Necessiten que algú la documenti bé.

Si necessites assessorament sobre un peritatge psicològic en un cas de violència de gènere, o si un advocat o equip jurídic necessita un informe pericial, pots contactar-me directament per WhatsApp. Treballo des de Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) i La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), i faig entrevistes forenses tant presencialment com per videotrucada quan el cas ho permet.