Simulació i dissimulació en el peritatge psicològic: com detectar-les

Una de les preguntes que els advocats i els jutges em fan amb més freqüència quan s'incorporen per primera vegada a un procés on hi ha un peritatge psicològic és: "Però vostè pot saber si la persona menteix?" La resposta breu és: no som detectadors de mentides. La resposta llarga és el que intento explicar en aquest article.

La psicologia forense no avalua la sinceritat d'una persona en termes morals o intuïtius. El que sí podem fer —i amb una precisió sorprenentment alta quan s'utilitzen els instruments adequats— és determinar si el patró de resposta d'una persona en una avaluació és consistent amb la simptomatologia que descriu, o si, al contrari, presenta indicadors que suggereixen exageració, minimització o fabricació de símptomes. Això té un nom tècnic: avaluació de la validesa dels símptomes.

Porto més de vuit anys treballant en psicologia clínica i forense, i la detecció de la simulació i la dissimulació és una de les àrees que m'ha exigit una formació més específica i una actualització metodològica constant. A continuació explico els conceptes fonamentals i les eines que faig servir.

Simulació, agravació, dissimulació: definicions precises

Abans d'entrar en els instruments, cal tenir clares les definicions. En psicologia forense, no tot és blanc o negre, i la terminologia importa.

• Simulació (malingering): producció o exageració intencionada de símptomes psicològics o físics absents o mínims, motivada per l'obtenció d'un benefici extern: una compensació econòmica, una sentència favorable, evitar responsabilitat penal, accedir a una prestació per incapacitat. El DSM-5 la defineix com una condició que cal tenir en compte (V65.2), no com un diagnòstic clínic.
• Agravació: variant de la simulació en la qual els símptomes reals existeixen però es presenten de manera magnifica i desproporcionada en relació amb la seva gravetat o impacte funcional real. La persona no fabrica res de zero, però sí que distorsiona la intensitat.
• Dissimulació: el pol oposat. La persona minimitza, nega o oculta símptomes reals. Típica en contextos de custòdia de menors —on el progenitor vol semblar més estable del que és—, en selecció de personal o en avaluacions de risc on mostrar-se malalt comporta un perjudici.
• Trastorn factici (factitious disorder): la persona fabrica o indueix símptomes, però la motivació és interna —necessitat de rol de malalt—, no un benefici extern. Importa distingir-lo de la simulació.
• Malaltia per procurador (factitious disorder imposed on another): un cuidador —sovint la mare— fabrica, indueix o exagera símptomes en un altre, habitualment un fill menor. Malgrat ser molt menys freqüent, és especialment rellevant en peritatges de custòdia i de protecció de menors.

En la pràctica forense real, rarament trobo casos de simulació pura i total. El que és més habitual és un contínuum: persones que presenten símptomes reals però que, sota la pressió del context judicial i les seves conseqüències, tendeixen a emfatitzar-los o a representar-los d'una manera que s'allunya de la seva experiència quotidiana.

Per què la simulació és tan freqüent en contextos forenses

La raó és senzilla: en un context judicial, els símptomes psicológics solen tenir conseqüències directes sobre decisions molt importants. No és el mateix descriure el teu estat emocional en la consulta del metge de capçalera que fer-ho davant d'un psicòleg forense quan el resultat pot determinar si obtens una pensió d'incapacitat permanent, si aconsegueixes la custòdia dels teus fills o si reps una indemnització per danys psíquics.

Els contextos on la simulació és estadísticament més prevalent inclouen:

• Incapacitats laborals i pensions de discapacitat: quan la concessió d'una prestació depèn de la gravetat dels símptomes psicológics, la incentivació per exagerar és alta. Estudis de prevalença situen la simulació en aquest context entre un 20 i un 35% dels casos, depenent del context i dels criteris diagnòstics usats.
• Violència de gènere: en ambdós sentits. Les víctimes reals poden exagerar símptomes per ser preses seriosament, i les persones falsament acusades poden fabricar simptomatologia per atraure l'atenció sobre la seva pròpia victimització. La discriminació entre casos reals i simulats és una de les tasques més delicades del peritatge en aquest context.
• Accidents de trànsit i responsabilitat civil: la reclamació de danys psíquics després d'un accident —sobretot quan hi ha implicades companyies asseguradores— és un context d'alt risc de simulació i, especialment, d'agravació.
• Processos penals: la simulació de trastorn mental per evitar la imputabilitat —o l'exageració d'un trastorn real per reduir la responsabilitat penal— és un fenomen ben documentat en la literatura forense.
• Custòdia de menors: en aquest context, la dissimulació és probablement igual de freqüent que la simulació. El progenitor vol presentar una imatge de salut mental òptima i pot minimitzar dificultats psicológiques reals significatives.

Instruments d'avaluació de la validesa de símptomes: el MMPI-3 i el PAI

Les escales de validesa dels grans tests de personalitat son la primera línia de detecció en qualsevol bateria forense. Tant el MMPI-3 com el PAI disposen d'un conjunt d'indicadors dissenyats específicament per detectar patrons de resposta distorsionada.

MMPI-3 (Minnesota Multiphasic Personality Inventory, 3a edició). El MMPI és l'instrument de personalitat amb més suport empíric per a contextos forenses a escala mundial. Les seves escales de validesa cobreixen un espectre ampli:

• Escales de sobrenotificació (detecció de simulació): la F (Infrequència), que detecta resposta a ítems poc freqüents en la població; la Fp (Psicopatologia Infreqüent), especialitzada en símptomes molt poc habituals fins i tot en persones amb psicopatologia greu; la Fs (Símptomes Somàtics Infrequents); la FBS (Escala de Simulació de Símptomes Somàtics, originalment dissenyada per a contextos d'accidents i reclamacions) i la RBS (Escala de Sesgo de Resposta), especialment sensible a la simulació de dèficits de memòria.
• Escales de sotnonotificació (detecció de dissimulació): la L (Mentida), que detecta la negació de petits defectes morals universals; la K (Correcció), que avalua una defensivitat més sofisticada; i l'S (Supressió), un refinament de l'escala K per a persones amb major nivell cultural que presenten una imatge excessivament positiva.

PAI (Personality Assessment Inventory). El PAI complementa el MMPI aportant una perspectiva diferent sobre la validesa de la resposta. Les seves quatre escales de validesa —ICN (Inconsistència), INF (Infrequència), NIM (Impressió Negativa Magnificada) i PIM (Impressió Positiva Magnificada)— mesuren dimensions similars però amb una estructura d'ítems diferent, cosa que les fa informativament complementàries. Quan dos instruments independents convergeixen en indicar possible simulació, la conclusió és molt més sòlida que si depèn d'un sol test.

El SIMS: un instrument dedicat a la detecció de simulació

A diferència de les escales de validesa incrustades en tests de personalitat generals, el SIMS (Structured Inventory of Malingered Symptomatology) és un instrument creat exclusivament per detectar la simulació de símptomes psicopatológics i neuropsicológics. Consta de 75 ítems de resposta dicotòmica (cert/fals) i avalua cinc dominis:

• Psicosi (P): detecta la simulació de símptomes psicòtics atípics o absurds que rarament es veuen en pacients reals.
• Deteriorament neurológic (NI): avalua la simulació de símptomes neurológics poc realistes.
• Amnèsia (AM): detecta reclamacions d'amnèsia inconsistents amb els patrons neurológics reals de pèrdua de memòria.
• Baix rendiment intel·lectual (LI): identifica la simulació d'una discapacitat intel·lectual per sota del que es correspondria amb el funcionament observat.
• Trastorns afectius (AF): detecta símptomes depressius i ansiosos exagerats o atípics.

El SIMS té una sensibilitat alta per detectar simuladors que no coneixen bé els patrons reals de la psicopatologia —és a dir, la majoria—. Persones ben informades sobre els símptomes reals poden eludir-lo parcialment, cosa que fa imprescindible combinar-lo sempre amb d'altres instruments. El punt de tall recomanat varia lleugerament depenent de l'estudi de referència, però en la pràctica forense habitual una puntuació total de 16 o més sobre 75 és ja un senyal d'alerta seriós.

El M-FAST: detecció ràpida de simulació en contextes de screening

El M-FAST (Miller Forensic Assessment of Symptoms Test) és un instrument breu —19 ítems administrats en format d'entrevista— dissenyat per fer un cribratge ràpid de la simulació de trastorn mental greu. No substitueix una bateria completa, però és molt útil com a primer filtre en contextos on el temps és limitat o com a element addicional de la bateria quan el sospita de simulació és alta.

L'avantatge del M-FAST respecte del SIMS o de les escales del MMPI és que es basa en una entrevista cara a cara, cosa que afegeix informació sobre el comportament de la persona durant l'administració. Una persona que respon positivament a un elevat nombre dels ítems del M-FAST —que impliquen símptomes molt atípics o impossibles en termes neuropsicológics— proporciona un senyal clar que justifica una exploració forense més profunda.

El TOMM per a la simulació de dèficits de memòria

En casos on la persona al·lega pèrdua de memòria —com a conseqüència d'un accident de trànsit, un traumatisme cranioencefàlic, un episodi dissociatiu o un estrès posttraumàtic greu—, les escales de validesa del MMPI o el SIMS no son suficients. Cal usar un test de rendiment de validesa específic per a la memòria.

El TOMM (Test of Memory Malingering) és el gold standard en aquest àmbit. És una prova de reconeixement visual amb dues fases de 50 ítems cadascuna i una fase de retenció opcional. La lògica del TOMM és elegant: la tasca és suficientment senzilla perquè fins i tot persones amb dany cerebral greu rendeixin per sobre del 45% d'encerts. Si una persona rendeix per sota d'aquest llindar —és a dir, per sota del que s'obtindria per atzar—, el patró és estadísticament incompatible amb cap tipus de deteriorament neurológic real conegut i apunta clarament a un esforç actiu per rendir malament.

En la meva pràctica forense, inclosc el TOMM sistemàticament en tots els peritatges on la memòria és rellevant per a la pregunta forense: accidents, TEPT amb dèficits cognitius al·legats, procediments d'incapacitat.

La detecció de la dissimulació: un repte menys visible però igual d'important

La literatura forense ha dedicat molt menys atenció a la dissimulació que a la simulació, però en la meva experiència quotidiana és un fenomen igualment freqüent. La dissimulació apareix principalment en tres contextos:

• Peritatges de custòdia: tots dos progenitors —o un d'ells— presenten una imatge de salut mental impecable que no es correspon amb la realitat del seu funcionament quotidià.
• Selecció de personal i avaluació d'aptituds: quan el resultat de l'avaluació determina l'accés a un lloc de treball, les persones tendeixen a minimitzar dificultats emocionals o problemes de salut mental.
• Avaluació de risc: persones que estan sent avaluades per determinar la seva idoneïtat per accedir a armes, per exercir com a pilots o per ocupar càrrecs de responsabilitat poden tenir motivació per presentar una imatge excessivament positiva.

La detecció de la dissimulació es basa fonamentalment en les escales de sotnonotificació del MMPI-3 (L, K, S) i en l'escala PIM del PAI. Una puntuació molt elevada en L suggereix una negació ingènua de petites imperfeccions; una K o S elevada indica una defensivitat més sofisticada. Quan aquests perfils es combinen amb una absència total de simptomatologia en les escales clíniques —cosa estadísticament improbable en qualsevol persona adulta— el quadre apunta clarament a dissimulació.

Aspectes deontològics: el que el psicòleg forense no pot fer

La detecció de simulació i dissimulació planteja dilemes deontológics que no es poden ignorar. Com a psicòleg col·legiat (nº 26039 COPC), em regeixo pel Codi Deontológic del Consell General de la Psicologia, que estableix principis clars sobre la meva actuació en contextos forenses.

• No puc concloure simulació a partir d'un sol instrument. Ningú hauria de fer-ho. Una puntuació elevada al SIMS, per exemple, és una senyal d'alerta que justifica una avaluació més aprofundida, però mai és per si sola una conclusió forense.
• He de ser explícit sobre les limitacions dels meus instruments. Les escales de validesa no detecten la intenció conscient; detecten patrons de resposta estadísticament inusuals. Puc dir "el patró de resposta d'aquesta persona és inconsistent amb la simptomatologia que descriu", però no "aquesta persona ment".
• He de comunicar a la persona avaluada el rol que tinc i que l'avaluació s'efectua en un context forense, no terapèutic. La confidencialitat és limitada i les conclusions aniran a disposició del jutge o del tribunal.
• No puc actuar simultàniament com a terapeuta i com a perit de la mateixa persona. Aquests rols son incompatibles i la seva confusió compromet la integritat de tots dos.
• He de considerar sempre l'alternativa no simulatòria. Alguns patrons d'exageració poden ser explicats per l'ansietat de la situació d'avaluació, per dificultats de comprensió dels ítems o per la naturalesa mateixa d'alguns trastorns —per exemple, en la hipocondria o en el trastorn de símptomes somàtics, la magnificació és un símptoma real, no una distorsió voluntària.

La integració dels resultats: no hi ha veredicte automàtic

Cap instrument, per bon que sigui, pren decisions per si sol. En la meva pràctica, la conclusió sobre la possible presència de simulació, agravació o dissimulació sempre és el resultat d'integrar múltiples fonts d'informació:

• Les escales de validesa de tots els tests administrats, analitzades conjuntament
• La coherència entre el relat de la persona a l'entrevista i les puntuacions en les escales clíniques
• La revisió de la documentació clínica prèvia disponible
• La coherència entre el funcionament descrit i el comportament observat durant les sessions d'avaluació
• Les fonts d'informació col·laterals, quan estan disponibles i és adequat fer-les servir
• El context específic del cas i les motivacions plausibles en aquell context

Quan totes aquestes fonts convergeixen en la mateixa direcció, la conclusió és sòlida i defensable davant d'un tribunal. Quan son contradictòries, la tasca del psicòleg forense és explicar les contradiccions, no forçar una conclusió que els dades no sostenen.

Si tens un cas que requereix un peritatge psicológic i la qüestió de la simulació o la dissimulació pot ser rellevant, pots contactar amb mi directament per WhatsApp o per telèfon. Atenc a Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) i a La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), i treballo tant amb particulars com amb despatxos d'advocats i companyies asseguradores que necessiten una opinió pericial independent.

Psicologia forense a Manresa: peritatge i informes judicials

Exerceixo com a perit psicòleg judicial des de Manresa, al Bages. Si necessites un perit psicòleg a Manresa per a un procediment judicial (custòdia, violència de gènere, dany psicològic, incapacitació), pots contactar amb mi. La meva especialitat en psicologia forense a Manresa inclou la redacció d'informes pericials i la declaració davant de jutjats de Catalunya. 60€/sessió de consulta.

Preguntes freqüents sobre simulació i dissimulació en peritatge

Què és exactament la simulació en el peritatge psicológic?

En psicologia forense, la simulació (o malingering en anglès) és la producció o exageració intencionada de símptomes psicológics o físics amb la finalitat d'obtenir un benefici extern: una prestació econòmica, una sentència favorable, evitar una responsabilitat legal o una pena. Cal distingir-la dels trastorns factici i de la somatització, on els símptomes no es fingeixen amb motivació externa conscient. La detecció de la simulació és una de les tasques més específiques del psicòleg forense i requereix instruments especialitzats, no únicament l'opinió clínica.

Per a què serveix el SIMS en un peritatge psicológic?

El SIMS (Structured Inventory of Malingered Symptomatology) és un qüestionari de 75 ítems dissenyat específicament per detectar la simulació de símptomes psicopatológics i neuropsicológics. Avalua cinc àrees: psicosi, deteriorament neurológic, amnèsia, baix rendiment intel·lectual i trastorns afectius. S'usa en peritatges com a complement dels indicadors de validesa del MMPI, no com a instrument únic. Una puntuació elevada no és suficient per concloure simulació: ha de ser integrada amb tota la resta de la bateria forense i les fonts d'informació col·laterals.

Quina diferència hi ha entre simulació, agravació i dissimulació?

Simulació és la fabricació o exageració intencionada de símptomes inexistents o mínims. Agravació és presentar símptomes reals però magnificar la seva gravetat o impacte funcional. Dissimulació és l'extrem contrari: minimitzar o ocultar símptomes reals que existeixen, sovint per semblar més sa del que s'és. La malaltia per procurador (factitious disorder imposed on another) és una variant molt específica on una persona fabrica o indueix símptomes en algú altre, habitualment un fill. Cada un d'aquests patrons requereix estratègies de detecció i instruments parcials diferenciats.

El MMPI-3 pot detectar tant la simulació com la dissimulació?

Sí. El MMPI-3 —i la seva versió anterior el MMPI-2-RF— disposen d'escales de validesa en ambdues direccions. Per a la detecció de sobrenotificació de símptomes (simulació o agravació), les escales clau són la F, la Fp, la Fs, la FBS i la RBS. Per a la detecció de sotnonotificació (dissimulació), les escales principals són la L (Mentida), la K (Correcció) i l'S (Supressió). L'ús combinat d'aquestes escales permet construir un perfil de validesa molt més precís que qualsevol judici clínic purament intuïtiu.

Quan cal usar el TOMM en un peritatge?

El TOMM (Test of Memory Malingering) s'usa específicament quan la pregunta forense implica la memòria: casos on la persona al·lega pèrdua de memòria com a conseqüència d'un accident, un traumatisme cranioencefàlic o un estrès posttraumàtic. El TOMM avalua si el rendiment en una tasca de reconeixement visual és consistent amb un deteriorament real o si, al contrari, és inferior al que s'esperaria fins i tot en persones amb dany cerebral greu. Un rendiment per sota del nivell d'encert per atzar en el TOMM és un indicador molt sòlid de simulació de dèficit de memòria.