El trauma en el cos: per què el trauma es guarda de forma somàtica

Fa uns anys, una pacient em va arribar a la consulta de Manresa amb un dolor muscular a l'espatlla dreta que l'acompanyava des de feia gairebé dos anys. Havia passat per fisioterapeutes, reumàtics, un neuròleg i dos metges de capçalera. Ningú trobava cap causa orgànica. Quan vam anar aprofundint en la seva història, vam descobrir que aquell dolor havia aparegut poques setmanes després d'una situació molt estressant i humiliant al seu lloc de feina —una situació que ella mateixa definia com a «superada» perquè «ja no hi pensava». El cos, però, encara la portava. Aquesta és, en essència, la idea central que vull explorar en aquest article: el trauma no desapareix perquè deixis de pensar-hi. Si no es processa adequadament, es queda al cos.

Quan Bessel van der Kolk va publicar El cos porta la comptabilitat, va posar en paraules el que molts professionals de la salut mental intuíem en la nostra feina clínica: que el trauma té una dimensió física ineludible. No és una metàfora. Es tracta de com funciona el sistema nerviós quan s'enfronta a una amenaça que supera la seva capacitat de resposta.

Memòria somàtica versus memòria narrativa: dues maneres de recordar

Quan parlem de «recordar» alguna cosa, tendim a imaginar la memòria com una pel·lícula que el cervell pot reproduir: imatges, sons, paraules, una seqüència temporal. Aquesta és la memòria narrativa —el relat que podem verbalitzar, explicar, ordenar cronològicament. Però el cervell no emmagatzema totes les experiències d'aquesta manera.

La memòria somàtica és diferent. És la manera com el cos codifica experiències sense necessitat de paraules: una tensió muscular que apareix en situacions específiques, una contracció al pit davant d'un to de veu familiar, un impuls de fugir quan algú s'acosta d'una manera determinada. Aquestes respostes no passen primer per la ment conscient —s'activen de manera automàtica, mil·lisegons abans que tinguis temps de pensar.

En el context del trauma, la memòria somàtica adquireix una importància crucial. Sovint, les experiències traumàtiques —especialment quan són molt intenses, quan succeeixen a una edat primerenca o quan la persona no té recursos per processar-les— no queden registrades principalment com a records narratius sinó com a patrons corporals: postures defensives, hipervigliància, reaccions autònomes com taquicàrdia o apnea, inhibició de moviments que en el moment de l'amenaça no es van poder completar.

Això explica per què moltes persones que han viscut un trauma diuen: «sé que va passar, però no ho sento com un record meu» o, al contrari, «el meu cos reacciona com si estigués passant ara, tot i que sé que ja fa anys d'aquell moment». La memòria somàtica no distingeix entre el passat i el present: per al cos, una resposta activada és una amenaça actual.

La somatització del trauma: com el cos parla quan la ment calla

Una de les conseqüències més freqüents i, alhora, menys compreses del trauma és la somatització. Quan parlo de somatització no em refereixo a «imaginar-se» símptomes: em refereixo a manifestacions físiques reals, documentades, que no troben una explicació mèdica suficient perquè la seva arrel no és un problema orgànic sinó la manera com el sistema nerviós ha quedat aturat en un estat d'alarma crònica.

A la meva consulta, les manifestacions físiques que apareixen amb més freqüència associades al trauma no resolt inclouen:

• Tensions musculars cròniques, especialment a la zona cervical, les espatlles, la mandíbula i la zona lumbar. El cos manté els músculs en un estat de contracció permanent com si estigués llest per protegir-se d'un atac que pot arribar en qualsevol moment.
• Dolors sense causa orgànica clara, com ara cefalees de tensió recurrents, dolor pèlvic crònic, fibromiàlgia o dolors articulars difusos. Moltes persones que passen anys peregrinant per especialistes mèdics sense diagnòstic clar presenten una història de trauma no tractat.
• Problemes digestius: el còlon irritable, la gastritis funcional, els nàusees sense causa i la dificultat per menjar en situació d'estrès estan profundament vinculats a l'estat del sistema nerviós autònom. L'intestí és tan sensible als estats nerviosos que s'ha arribat a descriure com «el segon cervell».
• Fatiga crònica i alteracions del son: quan el sistema nerviós no pot entrar en un estat de descans real perquè percep l'entorn com a perillós, el cos s'esgota. La persona s'adorm i es desperta, no arriba al son profund reparador, i s'aixeca tan cansada com s'havia ficat al llit.
• Reaccions autònomes desproporcionades: taquicàrdia, sudoració, dificultat per respirar, sensació de fred o calor sobtada, vertigen. Respostes fisiològiques que apareixen en situacions que «objectivament» no representen cap amenaça, però que el cos interpreta com a senyals de perill.

Cap d'aquests símptomes és invenció ni debilitat. Són la resposta lògica i coherent d'un sistema nerviós que va rebre més del que podia processar i que, sense els recursos adequats per tancar aquella resposta, va quedar-se encallat en un mode de supervivència que ja no és útil però que no sap com desactivar.

Per què «parlar de» no és suficient per curar el trauma

Quan les persones pensen en la psicoteràpia, sovint imaginen un pacient parlant del seu passat i un terapeuta escoltant i interpretant. I parlar és important: la narració, ordenar els fets, posar paraules a l'experiència, trobar sentit al que va passar —tot això té un valor terapèutic real. Però en el treball amb trauma, la paraula sola sovint no és suficient. I hi ha una raó neurobiològica molt clara per això.

El trauma no viu principalment al còrtex prefrontal, la zona del cervell que processa el raonament, el llenguatge i la narració. Viu a l'amígdala, al tronc encefàlic, al sistema nerviós autònom: les estructures més antigues i profundes del cervell, les que gestionen la supervivència. Quan un estímul activa la resposta traumàtica, el còrtex prefrontal —el «racional»— pràcticament s'apaga. Per això moltes persones, en el moment de la reactivació traumàtica, no poden «pensar» en com gestionar el que senten: el sistema de resposta a l'amenaça ha pres el control.

Treballar el trauma únicament des de la narrativa és com intentar reparar un edifici sense tocar els seus fonaments. Pots pintar les parets, canviar els mobles, redecorar cada habitació: però si els fonaments estan danyats, l'edifici continuarà cedint. Per arribar als fonaments —al sistema nerviós autònom, a la memòria somàtica— cal un treball que baixi per sota del llenguatge.

Això no vol dir que la paraula no tingui lloc en el tractament del trauma. Significa que la paraula ha d'anar acompanyada d'un treball corporal que permeti al sistema nerviós completar les respostes que van quedar interrompudes i aprendre, gradualment, que l'amenaça ja ha passat.

Tècniques que incorporen el cos en el tractament del trauma

En els últims anys, les teràpies basades en el cos han guanyat un suport científic considerable i s'estan integrant cada vegada més en la pràctica clínica estàndard. A continuació t'explico les principals que faig servir o que integro en el meu treball amb trauma.

Somatic Experiencing (SE)

El Somatic Experiencing és un enfocament desenvolupat per Peter Levine, basat en l'observació que els animals en la natura rares vegades queden traumatitzats per experiències amenaçants —perquè descarreguen físicament la resposta d'estrès un cop l'amenaça ha passat (tremolors, sacseigs, moviments). Els humans, en canvi, sovint inhibim aquestes descàrregues per raons socials i culturals, i l'energia de supervivència queda atrapada al cos.

En les sessions de Somatic Experiencing, la feina no consisteix a reviure l'event traumàtic en detall, sinó a rastrejar les sensacions corporals que apareixen en el present: on noto tensió?, on hi ha calor o fred?, quin moviment impulsa el cos sense que jo l'iniciï conscientment? A través d'un procés lent i tirat, es facilita que l'energia atrapada pugui alliberar-se de manera segura i que el sistema nerviós aprengui a regular-se de nou.

EMDR amb component somàtic

L'EMDR (Dessensibilització i Reprocessament per Moviments Oculars) és un dels tractaments del trauma amb major evidència científica disponible. El protocol original treballa amb la memòria traumàtica a través de l'estimulació bilateral (generalment, moviments oculars), facilitant que el cervell processi la informació que va quedar encallada.

El que moltes vegades no s'explica és que l'EMDR treballa amb el cos des del primer moment: una part central del protocol és identificar on el trauma es nota al cos —quina sensació física apareix quan es pensa en el record—, i monitorejar com canvia aquesta sensació física al llarg del processament. El cos és, en el protocol EMDR, un dels indicadors principals de si el processament està avançant o encallat.

En la meva pràctica, integro l'atenció somàtica en el treball EMDR per assegurar que no estem únicament treballant la narrativa del trauma sinó que estem procesant alhora la seva empremta corporal.

Treball corporal i regulació del sistema nerviós

Més enllà de les tècniques específiques, hi ha una sèrie de pràctiques que serveixen per ajudar el sistema nerviós a recuperar la capacitat de regulació. En el context terapèutic, això inclou:

• Grounding o ancoratge: tècniques per ajudar la persona a connectar amb el moment present i amb la sensació de seguretat en el cos, molt útils quan apareix una reactivació traumàtica.
• Treball amb la respiració: no com a exercici de relaxació genèric, sinó com a eina per modular l'activació del sistema nerviós autònom, allargant l'exhalació per activar la branca parasimpàtica i facilitar la calma.
• Atenció a les sensacions físiques en sessió: entrenar la capacitat de notar el que passa al cos sense judicar-ho ni evitar-ho, construint una relació diferent amb les pròpies sensacions.
• Moviment i descàrrega: en alguns casos, facilitar que el cos pugui completar impulsos de moviment que van quedar interromputs —aixecar les mans en posició defensiva, completar un moviment de fuga— pot ser terapèuticament poderós.

Per què preguntar al cos és part de la teràpia

Una de les coses que més sorprenen els meus pacients quan treballem trauma és que els demano que prestin atenció al que sent el cos mentre parlen. No perquè el que em diuen no sigui important: sinó perquè el que diu el cos pot ser la informació més honesta i directa que tenim sobre l'estat del sistema nerviós.

Hi ha una tendència cultural molt arrelada a separar la ment del cos, a considerar que el que és «real» és el que es pot expressar amb paraules. Però en el treball amb trauma, el cos sovint sap coses que la ment conscient no ha pogut integrar. Una persona pot dir-me «estic bé» mentre tot el seu cos es contracta i la seva respiració es talla. El cos no menteix de la mateixa manera que el discurs pot enganar —no per voluntat de la persona, sinó per l'esforç adaptatiu de continuar funcionant que fa que moltes persones dissociïn o minimitzin el que realment senten.

Aprendre a escoltar el cos no és un exercici de consciència corporal en sentit espiritual. És una habilitat pràctica, terapèuticament fonamentada, que permet accedir a informació essencial sobre l'estat del sistema nerviós i que, en el context del treball amb trauma, pot obrir portes que la narrativa sola mai no podria obrir.

Si tens sensacions físiques inexplicables, tensions cròniques, fatiga persistent o reaccions corporals que no entens i que associes, ni que sigui vagament, a experiències difícils del passat, val la pena considerar si hi pot haver una dimensió traumàtica no tractada. No has de tenir un diagnòstic formal de PTSD per beneficiar-te d'un treball terapèutic que integri el cos. Moltes de les persones que atenc no encaixen en categories diagnòstiques estrictes però sí que porten al cos experiències que mai s'han processat adequadament.

Si vols explorar si el teu cas pot beneficiar-se d'aquest tipus de treball, pots contactar-me per WhatsApp al 611 75 70 76. Atenc presencialment a Manresa (Carretera de Vic, 22, 4t pis) i a La Seu d'Urgell (Carrer Sant Ot, 1), i també en format online. La primera visita és sense compromís i té un cost de 60€.